Bona nit, fa uns dies Tals va proposar que busquéssim les maduixes que s’amaguen en una il·lustració de Bosco, ella diu que n’hi ha tres, com la resta i jo n’he vist quatre. No vull posar en dubte qui te raó, no és la meva intenció, només faltaria, però voldria saber si les que veig jo, són les maduixes o un error degut al ampliar la imatge. Així que espero ajuda, com podeu veure, estan encerclades de color negre.
Bona nit a tots i totes, avui poema nou, poca cosa puc dir en aquesta petita introducció. així que, com sempre i per no perdre la costum, espero que us agradi i salut.
Hi ha dies que vols fugir
de la realitat cruel,
de la vida sense mel.
Hi ha dies que vull partir.
Marxar a enlloc,
sense rumb
ni destí,
sense meta.
Mirar enrere i pensar
avui és millor que ahir,
segur que és així.
Demà, millor que avui,
això és el que puc esperar.
Hi ha dies que vols
fugir, marxar,
partir, oblidar,
la vida
Bona nit! Nou poema, com veureu continua la temàtica aquesta sensual que tenim tots últimament. No sé que més puc dir, el dilluns s’acaben les vacances i demà a la tarda portaré a imprimir i enquadernar el petit recull de poemes que he anat fent. Espero que us agradi el poema.
Corbes sinusoïdals
dibuixant diferents
formes elàstiques.
Corbes exponencials
dibuixant diferents
formes de plaer.
Mirades i carícies
besades i contactes
xiuxiuejos i somriures
Ulls encesos,
de plaer.
Llavis tremolosos,
d’èxtasi.
Intercanvi de paraules,
carícies, mirades,
besades i somriures.
Intercanvi de fluids.
Bon mig dia, com vaig dir estva preparant un nou relat, diga-li sensual, eròtic, com vulguis, doncs aquí el teniu. És un post a cavall entre la realitat i la fantasia, sabreu que és realitat i que és fantasia?
Baixava les escales de dos en dos, ràpid, sentia el soroll del metro indicant que marxava. D’una revolada hi vaig entrar, penetrant-lo amb tota la rapidesa que pogués per a que les portes no m’enganxessin – ai si en fossin unes altres, vaig pensar. Un cop estava assegut sento aquella veu que diu ‘’Propera parada St. Antoni’’ encara faltaven unes quantes per arribar a casa, així que vaig treure un llibre que començava ‘’Els pilars de la terra’’
En arribar a ‘’St. Antoni’’, miro les portes i la gent com entra, però m’hi fixo amb una en especial, una noia, amb el mateix llibre a les mans, però a punt d’acabar-se’l. Vesteix de manera ‘’pijutesca’’, uns pantalons ben ajustats, combinats a la perfecció amb una samarreta blava, amb un escot que… ni els salts d’esquí d’Any Nou, unes sabates amb un petit taló, i unes metxes rosses en aquell cabell castany clar. Torno a concentrar-me en la lectura:
Els mugrons se li posaven durs cada cop que…entre les cames…pèl fosc i aristat…no es va poder aguantar més i va ejacular.
Aquest petit paràgraf va fer que aixequés el cap, ‘’Sagrada Família’’, crida la veu de fons. Necessitava aire, els mugrons se li posaven durs, busco entre la gent i asseguda davant meu, la noia, que també te el cap amunt, em mira i somriu. Noto que al tancar-se les portes, fa fred, i els seus mugrons es posen durs. Torno a capbussar-me en la lectura, però m’és del tot impossible, en cada lletra, cada accent, cada coma, veig la noia, amb el cabell arrissat, mossegant-se el piercing.
Aixeco de nou el cap, la miro, em mira, somriu, i treu un xupa-xups. Ara si l’hem ben parit nano, penso, sense deixar de contemplar aquells llavis carnosos i rojos, assedegats d’èxtasi sexual, desitjosos, com la seva mirada, de besar, acariciar, mossegar cada part del meu cos.
En aquest moment la veu de metro, crida, ‘’Clot’’, amb una ‘’o’’ tant oberta que em recorda una altra de ‘’O’’, i el vagó torna a omplir-se de gent. Miro, aixeco el cap, no la veig, ja marxat, s’ha baixat a ‘’Clot’’ amb una ‘’o’’ oberta. Torno a llegir el llibre, els ulls passegen per totes les lletres, les despulla, captant el seu significat, com despullar a la Noia – amb majúscula sí, és més que una noia, és un ens, la necessito.
El metro para a ‘’Artigues / Sant Adrià’’, tothom es baixa, però allà, davant meu, penetrant-me amb la mirada, aquella desitjosa d’èxtasi, està la Noia, que sense dir res, s’asseu al meu costat. Oloro un aroma de maduixa – deu ser el xupa-xups, penso. Ja no puc més, començo a imaginar, cada part del seu cos, mentre amb el tou dels dits, i la llengua recorro el seu cos: el coll, les orelles, els pits, el ventre, no em deixo cap racó, els seus llavis xiuxiuegen sorolls de plaer, conjuncions copulatives i quines copulatives! Es col·loca damunt meu, besant i acariciant cada mil·límetre de la meva pell, no s’en deixa ni un. Sento de cop el titani fred del piercing, prop el llombrígol, i poc a poc, baixa, sense pressa, fent-me patir i desitjar que arribi a un altre xupa-xups, aquest amb més vida, i molt més calent que l’anterior. Em mira, mossegant el piercing, buscant la meva mirada submisa i buscadora d’una conjunció, copulació, unió perfecte de plaer i èxtasi, necessitat i diversió, sensacions inexplicables i xiuxiuejos de fantasia, orgasmes bestials.
El vagó para, ‘’ Pepe Ventura: final de línia’’
Bon vespre a tots i totes, últimament la senyora inspiració s’ha dedicat a visitar, tot i que he estat passant a net els poemes i contes del bloc – que encara no he imprès – i bé, he tingut poc temps, tot i això tinc alguns poemes i, diguem-li així, contes sensuals. Avui postejo un poema que vaig escriure fa uns dies, exactament l’1/I/07, com sempre, espero que us agradi.
Il·lusions, d’això vivim
Són gotes de tinta roja
intenses, petites
que al caure a l’aigua
es dilueixen.
Llàgrimes en la terra.
Avui parlaré d’un tema que em fot molt i que fa temps – exactament l’1/IX/06 – que vull escriure. Les meves guerres amb les noves tecnologies. Sé que formo part d’aquesta nova generació iPod, jo mateix en tinc un, d’aquests de 30GB, un mòbil que gairebé vola, però amb un preu raonable – per a que pugueu especular, no supera els 300€ - teclat i ratolí inalàmbric i òptic, i la llista continua una mica més – no vull semblar pas un ‘’xuleta’’
Doncs la meva primera batalla va arribar amb el iPod, un cop instal·lat el software o programari no sabia com col·locar les llargues llistes de cançons... vaig tardar, sí, una setmana, però al final, ja sé com funciona, de moment ja porto una batalla guanyada. La segona, també passa amb el iPod, durant tota una setmana sencera, no aconseguia carregar la bateria d’aquella miniatura! una setmana, no exagero...però era impossible que es resistís un tros de plàstic i metall, tot i això...vaig aconseguir carregar-la totalment – i ara em toca tornar a fer-ho.
Ara comencen la sèrie de derrotes, com no... amb el iPod, no puc col·locar vídeos – i el meu en reprodueix – però no puc, ja ho intento que res de res...allà està pobre, sense vídeos, només alguns dibuixos animats, quan dic vídeos em refereixo a videoclips o altres d’aquests tipus, una derrota...Segona, aquesta ja no és el iPod sinó el mòbil. El vaig comprar allà el novembre...o octubre, bé no ho sé, feia calor – de poc serveix això – i no el tinc en garantia senzillament perquè no recordo mai de portar el mòbil on el vaig comprar, i em ‘’toca els picarols’’ perquè si m’hi presento ara... m’enviaran a pastar. Bé explico quina és la batalla, fa uns dies, teòricament havia de rebre un MMS – missatge multimèdia – però no va arribar perquè no tenia configurat el servei de MMS, doncs bé, m’he posat avui a mirar-ho al llibret d’instruccions, m’envia a diferents pàgines, i un cop trobo la que m’interessa, toca visitar internet i registrar el servei. Marco diferents opcions, com són el nombre de telèfon del mòbil, país o els ‘’numerets’’ que acompanyen la marca – sí, és un Nokia com heu vist. Doncs després d’intentar-ho 3 o 4 cops...no he rebut el missatge que havia de configurar automàticament el servei MMS. De moment aquí acaben les batalles perdudes.
Un horror, i no puc ser tant negat per a les tecnologies, a casa sóc l’únic que les instal·la!
Per cert, em van comprar una impressora fotogràfica, tot feliç la vaig a instal·lar, i sabeu què? endevineu-ho, no tenia el cable de connexió USB, per connectar impressora i torre.
Què passarà quan un robot m’hagi d’eixugar el cul de vell? Bé...no ho vull saber...
Bona nit a tots i totes, avui torno amb un nano-poema, així que com sempre, que us agradi i espero els vostres comentaris.
Tot tremola
res funciona.
Tot vola
res emociona.
Per quinze cèntims d’euro. Qui afirma ‘’ som la casa gran del catalanisme’’ ? Correcte, Artur Mas. Últimament, la formació nacionalista – sobre la teoria – està capficada, i en especial el seu dirigent Mas, en que CiU és, com he dit, la casa gran del catalanisme. A més recordem que el senyor Duran i LLeida vol, necessita, un ministeri per a sentir-se realitzat. Convergència i Unió està perdent el seu punt nacionalista. Ara ja són catalanistes, estan aplanant el terreny per a un futur pacte de Govern amb PSOE o PP?
Dubto que el pacte amb el PSOE sigui factible, ZP també volia PSC-CiU i no va ser així, per tant els dirigents – ara sí – catalanistes estan dolguts amb ZP. El pacte més ‘’maco’’ és amb PP, el gran partit anti-nacionalista, així Mas faria de líder català – com si no ho hagués fet – i obligaria al PP a treure tots els tipus de collonades contra l’Estatut(et) i així Mas sortiria victoriós després de fer-se el màrtir amb les eleccions i obligant al PP a treure els recursos contra l’Estatut(et) per a recuperar el Govern de la Generalitat en les pròximes nacionals.
Aquest sector CiU, i no tant CiU, com el cas Carretero, diuen que ERC està perdent identitat, és a dir, s’estan des-independitzant. Això són collonades i de les grans, el que passa és que encara no han entès que aquest segon tripartit s’ha fet per aconseguir millores socials, després de 23 anys amb Pujol i 2 amb Maragall, i amb el tema exclusiu del debat identitari – el qual no s’ha d’oblidar/at – el país està fet caldo en polítiques socials. Alguns diuen que ERC s’ha rebaixat per aplanar el camí al PSC o ICV, i posen el cas Puigcercós, i la frase cèlebre ‘’ Sóc independentista, no nacionalista’’ no seria en algun cas dir això posicionar-se com ‘’un gra al cul’’ al PSC? L’independentisme és més radical que el nacionalisme, no dic radical amb el sentit estricte de la paraula. També en aquesta línia de ‘’rebaixes’’ que no lluiten per el país, la mateixa cúpula ho va dir, ara farem una Catalunya social, i per aquí comença la nacionalització del país, per la societat. Recordem també, que està en un Govern tripartit i que com a tal, ha d’aparcar, i no rebaixar, algunes idees. Això no vol dir que siguin uns botiflers o altres insults que hem aguantat els seus votants. Senyors i senyores de CiU, aquests sí son botiflers, durant anys han preferit PP a un pacte nacionalista amb ERC. Pensem abans de llepar-nos les ferides.
