20 de febrer 2007

Fugir.


Bona nit a tots i totes, avui poema nou, poca cosa puc dir en aquesta petita introducció. així que, com sempre i per no perdre la costum, espero que us agradi i salut.



Hi ha dies que vols fugir

de la realitat cruel,

de la vida sense mel.

Hi ha dies que vull partir.


Marxar a enlloc,

sense rumb

ni destí,

sense meta.


Mirar enrere i pensar

avui és millor que ahir,

segur que és així.

Demà, millor que avui,

això és el que puc esperar.


Hi ha dies que vols

fugir, marxar,

partir, oblidar,

la vida

12 comentaris:

iruNa ha dit...

Hi ha dies de tot, evidentment... però dies com els que descrius al poema estan farcits d'amargor, dolor, impotència... Però en el fons, si ens posem en plan psicoanalista, el motiu que impulsa al desig de la fugida és la por, la incapacitat d'afrontar quelcom. Podem fugir d'algú, d'alguna situació... i podem sentir-nos millor lluny del que ens fa mal, però el gran problema (i la majoria de vegades és així) arriba quan volem fugir dels nostres sentiments, de la nostra ment... de les emocions... perquè aquestes ens acompanyen a tot arreu ja que formen part de nosaltres... no ens abandonen mai.
Dies com aquests voldries abandonar-te fins al punt de desconectar-te i oblidar, per uns instants, tot el que forma part de la teva persona.
Ei!!! però no tots els dies són així eh?!?! (és que el comentari estava agafant un caire massa fosc...) Que hi ha dies plens d'emocions gratificants que hem de gaudir al màxim!!
Una abraçada Uribetty; com sempre, ja veus que els teus poemes em fan pensar!!

Uribetty ha dit...

iruNa! llegeixes Freud o estudies/ has estudiat psicologia? Doncs tens raó, dies que un voldria abandonar-se i oblidar i fugir d'uns sentiments i accions, un passat. Però en alguns casos, no pots expresar els sentiments, no perquè no es vulgui, sinò perque no es pot, no ''surten''
Tot i que com dius, també hi ha dies d'emocions gratificants, i s'han de gaudir, encara que aquestes en siguin poques, o ara ho vegi així.
M'en alegro que els poemes et facin pensar, així veig que són útils.
Una abraçada iruNa, ens llegim!

Tondo Rotondo ha dit...

És el "soltar todo y largarse, que maravilla" que canta en Silvio Rodríguez...

Tals ha dit...

És molt trist, però també real, hi ha dies que són força durs i sembla que tot vagi malament. Tots en tenim d'aquests dies, la prova de la vida és superar-los i seguir endevant, passi el que passi, tot i que de tant en tant els desitjos de fugir siguin forts...
ànims poeta ^^ Petonets!!

iruNa ha dit...

Ja,ja!! doncs no Uribetty, no he estudiat ni estudio psicologia... ni llegeixo Freud (només em faltaria això... per acabar de ser més insoportable, jeje!!)
Saps? quan estem en un moment baix sembla que aquest serà etern, que mai més tornarem a sentir la força del somriure... però això és una percepció subjectiva, perquè tot torna, i els moments de felicitat també... Cal tenir paciència, saber estar enmig de la foscor i subjectar-se al fil de l'esperança per poder-se aixecar després de tocar fons.
Buf!! ho veus? és que no puc parlar d'aquests temes que m'envalo massa... jeje
Bé, t'envio una abraçada molt forta i una mà perquè puguis estirar quan sentis que no tens sortida!!

Tarannà ha dit...

És curiós com aquest impuls "romàntic" de la fugida és força recurrent durant la joventut i va minvant amb el pas dels anys. Si més no, aquesta n'és la meva percepció.
Potser doncs, fugir sigui sinònim de covardia i d'immaduresa...

Uribetty ha dit...

Bon migdia! Vaig contestant per parts, així sé a qui ''parlo''
Tondo rotondo aquesta canço, com has apuntat, te una gran semblança amb el poema, l'hauré d'escoltar, no coneixia ni el cantant. En alguns camps de la música sóc ignorant.
Tals tens raó que el poema és trist, volia aconseguir que ho fós, i sembla que així ha estat. És cert el que dius, hi ha dies que volem que la terra ens tragui, i hem de lluitar per passar aquest pou fosc.
iruNa! un altre cop per aquí! Encantat que sigui així! Pots estar tranquil·la que en certs temes també m'envalo, ja t'explicaré el poc de química cuantica que sé :p Diria que no cal que afegeixi res al que has dit, és totalment el que es sent en aquests estats d'impotència. Tindré en compte la teva mà!
Tarannà si prenem com a premisa que és un acte d'immaduresa, podem dir que tots els poetes, escriptors romàntics - parlant del s.XIX - són immadurs? O només busquen una sortida a una realitat que els supera - el cas de M.J. de Larra - i que en alguns casos aquesta sortida, per excelència romàntica, és més un acte de coratge i no pas de covardia.
Salutacions a tots i totes i una abraçada ben forta!

Tarannà ha dit...

Company, ja m'ho esperava que em rebatries, ja. Però jo no hi acabo d'estar d'acord. El romanticisme del XIX m'inspira pensaments contradictoris. D'una banda, d'acord, és un moviment que sovint rebutja la realitat política, social i cultural que l'envolta. Però fins a quin punt és rebel·lia la "fugida de la realitat" mitjançant el refugi en les aventuretes que recuperen l'edat mitjana, la imaginació, l'exotisme, etc.? O, agafant l'exemple de Larra, fins a quin punt podem qualificar el suïcidi (si no vaig errat, Larra és un dels qui de ben jove deicidiren posar punt i final precipitat a la seva vida) com un acte de coratge? El meu concepte de rebel·lia és aquell que equival a enfrontament, i no a refugi en l'art o a la fugida, que s'aproparien més a la covardia.
Si algun moviment cultural fou rebel i coratjós, hauria estat el cas del modernisme i més tard el de les avantguardes, com ara la futurista.
Bé, és tan sols el meu punt de vista i no m'he estat de posar-lo de manifest. Per això estem, no?
Au, salutacions i fins al proper "debat"!

Joana ha dit...

Jo seré menys poètica i menys filosòfica... Hi ha dies que agafaria una motxilla i desapareixeria sola, muntanya amunt,j i els estels per companyia...hi ha dies...pocs per sort...però t'entenc i qui no ho hag pensat algun cop que tiri la primera pedra.
Si marxem uns quants podem fer un vivac...n'he fet mai?
Tornes renovat.
Bon cap de setmana!

Uribetty ha dit...

Company Tarannà, les teves explicacions m'han aclarit la teva ''posició'' no sé si cal que expliqui una mica més les meves. Crec que la diferencia entre el Romanticisme i el Modernisme ( per exemple ) és la manera de rebelar-se, el primer es rebela contra la realitat i un món que no agrada, però el segon ho fa contra les imposicions socials, o les tradicions ( com el Modernisme o el Futurisme ). Una altra cosa a tenir en compte, dic que el suicidi, com Larra, és un acte de coratge, perquè no tothom és capaç de suicidar-se, ara això sí, podem considerar que és un acte de feblesa per no enfrontar la realitat, en això he pensat sovint. Com dius, fins al pròxim debat, que són molt enrriquidors.
Joana no cal que siguis poètica o filosòfica per opinar sobre això. Com dius, hi ha dies que un desitja marxar, i la muntanya és un bon lloc, per cert, això del vivac s'haurà de provar.
Salutacions als dos!

barbollaire ha dit...

Fugir o marxar?
No us sabria dir si el suicidi el valentia o no...
El que si és, segur, és desesperació, tortura... Arribar fins a un punt de no retorn...

De tota manera, no oblidem que estem llegint...
Gran poema, company!

Uribetty ha dit...

Company Barbollaire, encanatt de tornar-te a veure per aquí! Com has dit, el suïcidi es desesperació i tortura.
Salutacions company! M'en alegro que sigui un ''gran poema''