Relats conjunts.

Bon mig dia companys i companyes, per primer cop, m’apunto a l’experiència dels relats conjunts, a veure que us sembla el poema, i ja sabeu, qualsevol comentari és benvingut en aquesta petita llesca de pa. Salutacions!

Una mirada penetrant,

buscant l’infinit

que no trobarà,

una raó,

per seguir bevent

el petit vas de cognat.

Ja no busca l’infinit

sinó el finit,

dins seu,

buscant una raó

per seguir, no bevent

sinó vivint.

Una realitat que el supera

en cada instant,

una realitat sense espera

que ja no és important.

- res ho és -

diu en veu alta.

El fred s’acompanya amb el cel:

glaçat i gris, trist, com ell.

Mira el cel, observa,

lentament com plora.

És la seva imatge,

Trista, etílica

Finita.

Equilibris matemàtics.

Bona tarda, després d’uns dies sense escriure res, i tancat a casa estudiant matemàtiques, m’he pres la llibertat de descansar el divendres, tinc mal de cap, i no entra res més, necessito parar el coco. Un poema una mica estrany… es nota que he estudiat matemàtiques oi? Bé poca cosa puc dir més, si voleu més matemàtiques la fotografia l’he feta jo… amb els apunts. Salutacions a tots i totes.

Equilibris matemàtics,

funambulisme diabòlic,

risc parabòlic.

Integrals impossibles,

mescles insolubles.

equacions irresolubles

Això és vida,

Que més puc dir?

Albada

Bona nit a tots i totes, poca cosa puc dir, després de tants dies tancat a casa, un te pocs temes. Com sempre i per trencar la monotonia narrativa dels últims post, nou poema, segurament ja no cal que ho digui però… és la costum, espero que us agradi. Salutacions!

Antiga terra de pescadors

actual terra de caçadors,

caçadors de temps i de moments

corrent amb presses.

Petites barques, descanssen a l’arena,

arena petita i fina,

arena de farina,

en una barca s’hi munta una nena.

Barques tranquil·les, esperant l’albada

taronja, lenta, incandescent trobada,

entre sol i lluna, mar i terra.

una albada sempre eterna.

Petita estrella es dibuixa al cel,

raig de llum impossible,

un petit punt de mel

que es resisteix a ser impassible.

Liebes Kokain.

La nit començava de nou, apareixien les estrelles, punts lluminosos, col·locats sense ordre aparent dins un buit infinit. La lluna treia el cap, per la vora d’un núvol, saludava somrient, com un xiquet amb un caramel.

Va agafar el cotxe, un R-5, fet pols, i es va dirigir al punt de trobada, la porta d’un pub. Allà es va trobar amb tota la colla, els amics de sempre i sobretot els nous. Es van presentar i de cop dins el pub.

En T prenia una cervesa, com la majoria, freda, daurada, suau al paladar. En F prenia un vodka sol, començava la nit amb força, el bevia com si d’aigua es tractés, un glop rere l’altre. Passada una estona, quan ja tenia el punt per a ‘’passar-ho bé’’ va anar al lavabo.

- F on vas ? – va preguntar en R, mirant-lo de dalt a baix – no vas gaire fi, t’ajudo?

- No cal, vaig bé o no ho veus? – va dir aixecant els braços.

Va tornar cinc minuts després, es dirigeix a la barra, un whisky, aquest cop amb cola.

- La nit acaba de començar! – cridant i mirant a en R – anem a lligar!

Van acabar els refrescs i tots a la discoteca. Van entrar un a un, agafant els tiquets per entrar, F no va poder agafar el tiquet, ho va fer R per ell. Un cop dins, encara més colla, ja eren un grup de 7. En R va mirar a dalt, una discoteca descoberta, mirava la lluna, però no la veia, tapada, amagada, dormint o només amagant-se de la pròpia nit? Es va preguntar.

- R! acompanya’m al ‘’pixadero’’ – va dir F amb els ulls brillants com neu irradiada per el sol – no et faré res tranquil! Els marietes no em van.

De cop van riure tots, no pas de els ‘’marietes’’ sinó de la taja que portava a sobre, el preu per veure vodka com si fos aigua, vam pensar tots.

Vaig entrar al ‘’pixadero’’ i em va convidar a entrar, un cop ell estava dins i jo fora, amb la porta mig oberta, va treure una petita bossa, va estendre la cocaïna sobre la tapa, xafant-la amb la targeta de crèdit, i de cop, tot en dins, es rasca el nas i diu:

- Vinga, fot-li R, et sentiràs molt millor.

- No ho penso fer, això és pura merda i no serveix per a res.

- Com ho saps si mai ho a provat? Digues! Veus com ets un nena?

Vam sortir i la nit va continuar, vaig sortir per a que em toques una mica d’aire fresc i uns moment després surt T i diu que marxem que en F està més sec que la palla.

Ara, uns dies després, encara sento el soroll aquell en la tassa del lavabo, miro una fotografia de petits, i li dic mirant-lo als ulls de nen, perquè ho has fet? Ara ja no podràs sortir més, ni amb nosaltres ni amb ningú, ara tindràs temps per pensar i observar-nos de lluny.

Avui toca criticar, encara que sembli impossible, a ERC. Pot semblar que sempre estic d’acord amb les seves polítiques i decisions, però en certs temes no és així.
Vaig llegir fa poc un article on s’afirmava que a Vandellòs és va aprovar una moció de censura al rebuig del cementiri nuclear – impulsat per les JERC. A continuació hi ha l'article.

Després d’aprovar la moció de rebuig al cementeri nuclear- impulsada per les JERC- permeten que es celebrin les jornades pro cementeri que ENRESA va organitzar al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Així mateix un recent estudi de la UPC encarregat per ENRESA assegura que Vandellòs és el candidat ideal per acollir-lo

Aquí ve la meva crítica, la política ecologista i energètica de ERC i no només de la formació independentista sinó de la resta d’esquerres és nefasta. Duen a terme unes polítiques de pa sucat amb oli, sense sentit i totalment utòpiques.
Els punts a favor de la energia nuclear ja els vaig exposar en un post anterior però avui tractaré la basant més política del tema.
Tots els votants de ERC volen lluitar per una Catalunya lliure, progressista i Europea. Per assolir aquest objectiu cal que el nostre país sigui el primer en impulsar polítiques energètiques basades en la nuclear. Perquè és aquesta l’única energia que té un futur d’àmbit nacional. És l’energia nuclear la que fa que un país avanci ja que els combustibles fòssils estan acabant-se i les energies renovables, són única i exclusivament d’ús domèstic ja que en certes zones del món no tenen gaire sentit. Un exemple clar, quin sentit té instal·lar plaques fotovoltàiques a G. Bretanya, una zona on majoritàriament on hi regna el Sol? Podem pensar en els parcs eòlics, aquest sí que destrueixen la natura, imposant uns molins de grans dimensions. Cal parlar també de la força mare motriu, sí que a priori és útil però comporta una gran inversió i a més modifica el seu entorn. És a dir, aquestes últimes es queden per a escalfar el menjar o fer ous ferrats.
Per tant, és hora que les esquerres es plantegin novament aquest punt de les seves polítiques i millorar-lo, efectivament amb l’energia nuclear. D’aquesta manera Catalunya assolirà un fort paper en temes energètics i podrà desenvolupar-se com a nació.
Finalment aquest tema energètic és un dels punts que diferencien les dretes i les esquerres en les seves polítiques. Ja va sent hora que tant drets com esquerres abandonin certes diferències i treballin per al país, com hauria de fer CiU i ERC.

Nosaltres dos.

Bona nit a tots i totes, fa dies que no postejo poesia, així que aquí en teniu un de nou.

El dia de Reis ha anat bé, m’han portat poca cosa – degut a la meva posició anti-consumisme – justament allò necessari. Com sempre espero que el poema us agradi i invitar-vos a opinar. Salutacions a tothom que llegeixi el poema.

Nosaltres dos,

tu i jo,

sols,

ningú més,

abraçats i tapats,

res més.

Observo el blanc marbre

que domina tot el teu cos,

nu, sensible, suau,

llis.

Per contra, del marbre,

no és fred, sinó càlid,

com les besades de dos amants.

Acaricio tota la seda del teu cos,

com si d’una serra es tractés:

cada vall, cada cim, cada racó.

Miro els teus ulls, encesos,

dos flames de gas, verdes,

tendres, desitjoses, d’un bes,

senzill, tendre,

com el primer,

ple de sentiment.

Memoria Històrica.

Últimament es parla de la Memòria Històrica, un tema conflictiu a nivell parlamentari ja que el PP, s’hi oposa amb arguments infantils i demagogs – com els de la dreta – afirmant que és destapar una part de la història, del passat, podem aplicar a les seves argumentacions una dita castellana ‘’ lo echo, echo esta ‘’ i el partit popular no vol que es tracti el tema, no els interessa. Curiosa posició si aquesta formació es democràtica. Però oposat en aquesta democràcia seva, es troba el passat del PP. Aquest partit, té els seus orígens en Alianza Popular – després d’una reorganització – i com sabem, AP tenia algun ministre franquista, el dinosaure Fraga.

De veritat es pot creure que es destapar el passat? Sóc conscient que ambdues posicions durant la Guerra Civil són criticables – són les causes de la polarització ideològica - però ¿en algun cas, els assassins franquistes van pagar algun preu per a tantes morts inútils? Per matar nois de 17 anys, només perquè son pare era comunista. Pagesos andalusos, perquè eren anarquistes, o catalanistes, per defensar la llengua. Aquests assassins no han pagat, i ja no ho faran perquè són morts – i sort!

Amb aquest post, no vull parlar pas de la Guerra, això sobra, la coneixem tots, vull posar de manifest que la Memòria Històrica és quelcom necessari en l’actualitat de l’Estat Espanyol, per a tots aquells republicans que van patir, durant la Guerra i la següent postguerra. Aquelles famílies que van perdre algun ésser estimat, i no saben on és – com és el cas de la meva. Per a recuperar la història, perquè és el que ens informa d’on venim, perquè vam actuar així, i com no hem d’actuar en un futur.

Actualment és el moment clau per a recuperar la Guerra Civil - la ‘’transició’’ ja ha passat - però no d’una manera simple, com pretén el PSOE, sinó d’una manera adequada, tenint en compte tots els esdeveniments i informant a les famílies de que consta la Memòria Històrica, i que poden fer amb ella.

Fa 70 anys, la guerra encara continuava, sembla que el PP ja ha oblidat la guerra, igual que el PSOE, com he dit, ja és moment de retornar a l’historia i observar adequadament el que va passar.

Dedicat a tu, Avi.

L'entropia antròpica

Cercles viciosos, peixos menjadors de cues, moviments recíprocs, entalpies en sistemes aïllats.
No creus que en el fons, tot és un cercle viciós? Fins i tot la història, ho és en molts moments. No vull dir que estigui tot determinat, però sí, senzillament interconectat dèbilment, sensible a qualsevol variació.

Unes variacions, que es pot proposar cada subjecte, cada home, cada dona. Petites decisions que poden canviar l’estat d’ànim, la seva vida, el curs del món.

Així ho dic, petites, ínfimes, però que segurament marcaran a la pròpia persona.

Unes decisions que, vistes des de una perifèria, com jo i un electró, ens condueixen a un estat de dubte, una observació caòtica, sense control, sense ordre, en fi, en una entropia.

Un desordre, encara que sense dubte, dins d’ell hi existeix un ordre, contradictori, sí. Però no ho és tant, observa al teu voltant, el teu poble, o ciutat, no creus que hi ha un desordre? Un caos humà, incontrolable, com la seva naturalesa? Ara torna a mirar, observa atentament, existeix un petit ordre, vides interconectades, sensibles a les variacions, una organització arquitectònica, social, cultural. Una organització humana, sense dubte, per sort, o no, qui ho sap? L’home, sembla que és l’amo de tot allò que toca, un Rei Midas.

Benvinguts a tots, a l’entropia antròpica.