Bona nit de nou, aquí teniu la meva proposta dels Relats conjunts, la imatge com podeu veure és…fosca i ‘’desesperada’’ així que m’ha inspirat el següent poema, com ja és costum, espero que us agradi.
La desesperació és:
irracionalitat magna.
Impotència, tristesa,
solitud i feblesa.
Regust insuportable
fred i fèrric
que recórrer tot el cos
fins als llocs més inhòspits.
Pell blanca i insensible
com si de guix tractés.
Rostre i ulls freds
com si de glaç tractés.
La pèrdua d’un fill
ens torna naturals,
així som un perill
totalment irracionals.
14 comentaris:
M'en alegro que un colega químic (com un servidor) sàpiga trobar la vessant lírica de la vida. Molt inspirat el poema!
Doncs Millu dic el mateix. I per una altra banda m'en alegro de trobar un colega químic - que hagi comentat - en la blogosfera.
Salutacions!
gracies per posar unes pinzellades poetiques tant boniques als relats conjunts
Carai, acabo de venir del blog del barbollaire. Quin nivell què teniu!! Felicitats!!
Gran, company, gran.
Felicitats
Caram, quin tema més dur!! Ja ser que la imatge és punyent... però el que desenvoquen les teves paraules encara ho és més!! Però vaja, dins la cruesa del context, està molt ben tractat. Enhorabona!!
(per cert, t'he deixat comentaris als altres posts... val més tard que mai no? jeje)
una abraçada!
Bona tarda a tots i totes.
Mon gràcies a tu per visitar el bloc i deixar un comentari com aquest, espero veure'ns per aquí!
pd40 felicitats per al teu post dels relats, m'ha agradat. I mercès per '' quin nivell''
Company Barbollaire, ja saps, poca cosa puc dir, si un poeta com tu diu que que és gran, ho creuré ( no vull dir que menyspreo les altres opinions )
iruNa, amb tu tinc feina! jaja, començo per al comentari d'aquí. El cert és que el poema és dur, però temia que no el tractés correctament, però per el que dius, ho he fet bé. El poema de la Fàbrica, sé que dibuixo malament, però tant com un nen? XD, però aquest ''impressionant'' ho compensa tot:p
l'altre poema comentat, no puc afegir res més, és cert que la poesia captiva de diferent manera a tothom, el cas més extrem i prenent com a exemple el ''Poeta del amor'' P.Salinas, algú que mai s'ha enamorat o ha patit una ruptura, difícilment podrà entendre la delicadesa dels seus poemes i les emocions ( que no totes son veritables ) que evoca els versos i estrofes.
Salutacions i una abraçada!
Poder expresar en poemes el sentiment de la desesperació i de la pèrdua és com posar paraules al slenci.Màgic!
felicitats pel relat!
El cert Joana és que costa escriure aquests tipus de sentiments, de pèrdua, abandonament.
Salutacions.
Benvolgut quimic, el teu poema desesperat em causa fredor en el meu interior més endins...
Desesperació es quan ho perdem tot, menys el raonament. Si ademés perdem el raonament, ja es bojería. ¿Que en penses?
Ql-bra crec que a priori, tot boig no és un desesperat.
El cert és que, com dic al poema, la desesperació és pura irracionalitat, el fet, crec, no és pas si perdre la raó és esdevenir boig, sinò si un subjecte és boig per col·locar-se una màscara de ''raó'' quan els homes ( incloent-hi les dones ) som irracionals.
Recorda que encara que la caixa de pandora sigui buida, mai serem bojos o desesperats, perquè continuarem sent irracionals.
Mola
Benvolgut uribetty,
Segons Nietzsche, els animals veuen en l'home us ésser igual a ells que ha perdut de manera extraordinariament perillossa el sà intelec humà, es ha dir, que veuen en ell l'animal irracional, l'animal que riu, l'animal que plora, l'animal infeliç i segons Oscar Wilde som irracionals perquè escoltem massa i ens deixem convencer per les idees dels demés amb una simple raó.
Jo intento fugir de les etiquetes i dels patrons definitis pels intel·lectuals, al cap i a la fí, qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra.
Sune_de_mitjanit benvingut al meu racó!
Ql-bra com dius, el millor es intentar fugir i participar el mínim en aquests patrons que (ens) determinen l'home.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada