No sóc capaç d’escriure,
poetitzar una realitat que…
no és ni bella ni poètica.
Ara començo a entendre
els romàntics. Aquell
Larra de la caixa groga.
És pura, dura, pudent,
contradictòria, real,
la vida que ens ha tocat
Viure?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Viure si. De vegades és una puta merda, però l'única gràcia que té, és justament que s'ha de viure.
És que l'opció contrària a viure és no-viure. O siga que, ja em diràs...
Els romàntics creien (o creiem) que a vegades és millor morir... o fer-ho veure.
Amb això no recolzo o intento incitar al suïcidi... i no dic que la vida sigui fatal.
Però sé que no és fantàstica.
I per això existeixen mots com tristesa, plorar o necessitat.
Ara, tot i així... jo diria que sí. Viure.
NeoPoeta
El dualisme és l'essència del món: vida-mort, felicitat-tristesa, tot està conjugat sota unes mateixes coordenades, tot són opcions per escollir i d'aquñi sorgeix el problema de la llibertat. Tot i això, encara que la vida no sigui un camí de roses, val la pena viure-la, no tindria cap sentit ser feliç sense haver sabut abans què era no ser-ho. Per sentir-nos bé necessitem superar situacions negatives. Un petó i perdó pel rotllo :P
Per això cal explaiar-se en els moments que et sents com un Déu!
Bon cap de setmana Uri!
Jo em decanto per la interrogació...D'això en diuen viure? Preguntar-ho a la gent de Darfur, Palestina, Pisco o Myanmar, per dir alguna cosa....
Salut!
Més clar l'aigua xexu!
Salut company!
Efe sembla que no és una bona solució.
Salutacions.
Neopoeta no és fantastica, cert.
Això si...viure, però sempre es pot canviar alguna cosa.
Un petó ben dolç.
Tals de rotllo cap, però filosofada molta :P
Això del dualisme és interessant, però una mica radical, no?
Un petonàs!
Doncs a gaudir s'ha dit Joana!
Un petó ben dolç.
Molt bona reflexió Zel!
Salutacions.
Depenent del que entenguem per viure... hi ha moltes maneres de passar per aquesta vida i a tot se li diu viure. Ho hauriem de discutir!!! jeje
una abraçada!
(per cert, m'he posat al dia i t'he comentat els dos posts anteriors... que portava dies sense parar per casa teva!!)
iruNa ja he vist els altres comentaris, els contesto aquí mateix.
Primer de tot et recomano fer aquest viatge aromatic, sempre va bé :P
I això de viure...seria una molt bona discussió i també llarga jeje. Algún dia ho podem fer.
Una forta abraçada!
Ara veig la foto clara...No havia vist que era una bala.El meu comentari no d'adeia al text. Disculpa'm.
No cal que et disculpis Joana, de fet...crec que s'hi hi escau, la fotografia és un complement al poema.
Un petó ben dolç ;)
Publica un comentari a l'entrada