Un cop de ben petit
van dir-me, amb un somrís,
que l’arena de la platja
va aparèixer després
que un home trenqués
el seu estimat rellotge de sorra.
Mil granets de sorra
donaren forma a la platja.
I les seves llàgrimes
formaren la mar.
Aquesta mateixa platja,
que ara tu i jo, sols,
trepitgem.
10 comentaris:
Que maco, així segur que la conquistes!
Molt bonic, però una pregunteta...
la sorra del rellotge d'on va sortir ?
Quina metàfora tant poètica... havia de ser un rellotge molt gran eh?! jeje és broma eh?!
una abraçada!
La pregunta seria a on va ara la sorra que cada any desapareix, potser torna al seu rellotge jeje un petonàs!
Ostres que xul·lo... m'agrada molt com escrius! (Vaja, això ja ho sabies, no?)
Un petó!
a mi me'n van explikar una sobre l'aigua salada. La saps? ;)x
I...Hi deixem aquestes petjades...
Molt bonic!
Bona setmana Uri!
A veure si es veritat...però això de conquistar...no he dit res eh...:P
Salut!
D'un altre rellotge, no creus Carquinyol? xD
Salutacions!
Molt gran iruNa! jeje.
Una forta abraçada.
Tals estic convençut que torna a rellotge...però com el te trencar...va a la platja de nou :p
Un petó ben dolç.
M'en alegro que t'hagi agradat Neopoeta!
Un petó!
No la sé Déjà Vie...:( a veure si l'expliques ;)
Una forta abraçada!
I les que facin falta Joana.
Bona setmana!
Malgrat provenir d'un rellotge d'arena trencat, és un lloc que, quan està solitari, el temps no existeix.
Tant de bo no existís el temps Jesús M. Tibau
Publica un comentari a l'entrada