22 de febrer 2008

Arena.



Un cop de ben petit

van dir-me, amb un somrís,

que l’arena de la platja

va aparèixer després

que un home trenqués

el seu estimat rellotge de sorra.


Mil granets de sorra

donaren forma a la platja.

I les seves llàgrimes

formaren la mar.


Aquesta mateixa platja,

que ara tu i jo, sols,

trepitgem.

10 comentaris:

Sergi ha dit...

Que maco, així segur que la conquistes!

Carquinyol ha dit...

Molt bonic, però una pregunteta...

la sorra del rellotge d'on va sortir ?

iruNa ha dit...

Quina metàfora tant poètica... havia de ser un rellotge molt gran eh?! jeje és broma eh?!
una abraçada!

Tals ha dit...

La pregunta seria a on va ara la sorra que cada any desapareix, potser torna al seu rellotge jeje un petonàs!

NeoPoeta ha dit...

Ostres que xul·lo... m'agrada molt com escrius! (Vaja, això ja ho sabies, no?)

Un petó!

Déjà vie ha dit...

a mi me'n van explikar una sobre l'aigua salada. La saps? ;)x

Joana ha dit...

I...Hi deixem aquestes petjades...
Molt bonic!
Bona setmana Uri!

Uribetty ha dit...

A veure si es veritat...però això de conquistar...no he dit res eh...:P
Salut!

D'un altre rellotge, no creus Carquinyol? xD
Salutacions!

Molt gran iruNa! jeje.
Una forta abraçada.

Tals estic convençut que torna a rellotge...però com el te trencar...va a la platja de nou :p
Un petó ben dolç.

M'en alegro que t'hagi agradat Neopoeta!
Un petó!

No la sé Déjà Vie...:( a veure si l'expliques ;)
Una forta abraçada!

I les que facin falta Joana.
Bona setmana!

Jesús M. Tibau ha dit...

Malgrat provenir d'un rellotge d'arena trencat, és un lloc que, quan està solitari, el temps no existeix.

Uribetty ha dit...

Tant de bo no existís el temps Jesús M. Tibau