29 de juny 2007

No-poema.


Bona nit a tothom! Com ja sembla ser normal, postejo poema, espero no cansar però si hi ha altres temes…sincerament no en tinc ganes: el món està fet una merda, avui he comprat unes ulleres, CiU només sap donar per el sac, la gent es torna boja amb el iPhone i ara escolto By the way falta poc per marxar uns dies de Badalona.



Saps que és no estar inspirat?

Tenir un tros de paper davant

i no poder escriure res, perquè

senzillament no pots o perquè

no tens res a dir, és pitjor?


Saps que és no tenir paraules

per expressar tot allò que vols?


No trobar cap paraula, cap.

25 de juny 2007

299.792.458 m/s.


Bona nit a tothom, fa dies que no escric, però estic viu. Ja he acabat els examens i això vol dir que en uns dies no faré res, esperar les notes que falten i ja està, no us espanteu, el bloc el continuaré. Com heu vist el títol és numèric, no tingueu por, és la velocitat de la llum, cuan llegiu el poema segurament l’entendreu. Així que mentre dono senyals de vida, us deixo amb el poema. Salut!


Poderoses paraules

cremant per dins.

Roent fins al fons,

del meu profund jo.


Temo aquells mots

sortint de tons llavis

xiuxiuejats a sang

freda, ràpida i mortal.


Paraules d’un adéu

fulminant, un raig

partint un arbre,

robust – es creu.


Adéu-siau estimada.

No em beses.

No em mires.

Adéu-siau.

20 de juny 2007

Llavis tremolosos.




Bona nit! Després d’uns dies sense fer cap post, aquí en teniu un de nou. Bé si voleu la crònica d’avui doncs poca cosa...Només que he trobat un llibre d’un poeta badaloní anomenat Josep Granger editat el 1915 i estic fent recerca per saber qui és, com a mínim sé que va fundar un apartat en una revista catalanista, Gent Nova. Us deixo amb el poema i espero que el gaudiu.




Recordo els teus llavis

tremolosos del primer bes.


Observant-me reflexat

en els teus verds ulls.


Recordo el primer

t’estimo

mossegat a cau d’orella.


Una besada rere una altra.

Un bes, punt i final.


Noto els teus llavis

tremolosos d’últim bes.


Distants, ben freds.

16 de juny 2007

Asfixia.




Bona nit de nou! Com ja comença a ser normal postejo un nou poema. Així que sense més interrupcions us deixo amb el poema.





Maleïda, cruel, terrible,

poderosa realitat que

trenques, esmicoles,

destrueixes i enfonses

il·lusions i aspiracions.


Horrible realitat

que superes aquell

qui vols aixafar

com una formiga.


Realitat que asfixies

poc a poc, sense

fer-ho notar, sí,

t’agrada més.

13 de juny 2007

Amor adolescent.


Bona nit, i més ara que són les 12:11:30. Sé que fa dies que no postejo però estic tancat a casa estudiant, i per tant tinc poc temps per escriure. Per a tots aquells i aquelles que us veu interessar per el primer examen dir-vos que ha anat bé. Poca cosa més que dir, espero que us agradi el poema i mantenir el nivell de l'últim, que per el sembla està altet. Salut!

Dos cossos desitjosos

de mirades ben intenses.

Dos cossos desitjosos

de besades ben tendres.


Resseguir el teu perfil

amb la mirada, el tou

dels dits, els llavis.

Desfer-te com el gel.


Acaronar-te el cos

suau, bell, sinusoïdal,

amb la tendresa

de l’amor adolescent.

09 de juny 2007

Relats Conjunts. Garden, J. Miró.





Bona nit a tots i totes. Com potser heu vist, hi ha nova proposta dels Relats Conjunts, així que aquí teniu la meva petita aportació. Avui estic mínimament cabrejat, la Penya ha perdut el partit contra el Madriz i això que ha tingut la oportunitat de guanyar, que hi farem, dimarts a guanyar. Salutacions!




Senzillesa infantil, records

ben guardats dins un calaix

tancat – a priori – amb pany

i clau. Obrim-lo.


Viatges a un món fantàstic,

creat d’il·lusions, formes

i colors ben vius, llampants.

Passejades, en els verds camps.


Rebusco dins el calaix obert

més records infantils, senzills.

Records confosos entre realitat

i ficció, imaginació pura.


Viatjo per un cel blau fantàstic,

pintat sobre una tela blanca,

volo – com la imaginació –

pel món, de nen petit, il·lús.


Passaria hores, submergit

dins el calaix dels records,

infantils, de colors llampants.

No el tancaria mai.


Passejades agafant-me de la mà

com una estrella que em guia.

De ben petit, m’acaronaves els

petits rinxols, infantils, de nen.

06 de juny 2007

Instantània.


Bona nit de nou, per no perdre la costum, un nou poema. Com sempre espero que us agradi i el gaudiu! Salutacions!



T’enyoro en cada moment.

Sóc conscient – per sort

o desgràcia – que no hi ets.

Sóc conscient que no tornaràs.


Imagino dinant, sopant,

somiant despert i adormit,

que t’acaricio. Tanques

els ulls, m’acosto, et beso.


Vull congelar aquest moment,

deixar-lo estàtic i gaudir,

per sempre més, els teus llavis.

Gaudir aquesta instantània.

04 de juny 2007

Interrogacions.

Bona nit de nou, avui un altre poema, la nit pre-examen i ja veieu aquí, per sort el tinc a les 15.00 i estic tranquil, que ja va bé això. Com sempre espero que us agradi i bon inici de setmana!



Gotims d’aigua cauen

sobre una ciutat dormida.

Després d’un dia feixuc,

cansat i avorrit. Totalment

monòton.


Dia rere dia, conjunt

avorrit de punts suspensius…

per formar una recta.


Suma de punts – dies –

per formar una recta

- la vida -

“Quan acaba, ho saps?”

“No, i tu?”

02 de juny 2007

Passatemps.


Bona nit, avui després d’un post narratiu, poema. Poca cosa puc dir, del dia d’avui, enganxat a la cadira, amb mal de queixal, escoltant Linkin Park i ara menjant una merenga. Així que com sempre, espero que us agradi. Salut i força!



Cada moment que et recordo,

totes aquelles besades i mirades.

Totes aquelles paraules i carícies.

Cada moment, ja no el crec.


Recordo, mirant en l’horitzó

d’aquesta bassa d’oli marítima

- tot el contrari de mi –

Les tardes, a casa, units.


Cada tarda, units, abraçats.

Creia…enamorats.

Ara sé, que no, tot fals!

Significants sens significats.


Una mentida rere altra, falsedats,

fal·làcies encara per descobrir.

Res fou vertader, res veritat,

no va existir, i tant de bo, tu…

tampoc.


Besades per ferir, descol·locar.

Mirades – profundes – plenes de tu,

plenes de mentides, plenes de res.

Besades sense sentit, per a tu.

Per a mi…sí.


Et dic adéu, saps que no ens veurem,

no perquè no vulgui, no, això no,

Tu no ho voldràs, recordar allò

que va ser un passatemps.

Adéu si au.

01 de juny 2007

RHCP


Bona nit!

Avui fa exactament un any que encara estava somiant, pensatiu, i no per algun tema filosòfic o mal rotllos, no, tot el contrari, fa un any i dos dies vaig anar al Palau St. Jordi a cantar, cridar, mirar els Red Hot Chili Peppers. Fa més d’un any, encara pensava en totes aquelles cançons, que cada dos per tres, aconseguien posar-me els pels de punta. Impressionant. Tot el St. Jordi ple, de gom a gom, una olla a pressió de rock, cantant al uníson, By the way.

No oblidaré, cap cançó, recordo cada una d’elles. No penso oblidar els col·legues, en especial un d’ells, cantant, cridant, afònic. No oblidaré, com recordava cada cançó, estrofa, no dels antics àlbums, no, del nou, Stadium Arcadium.

No penso oblidar, el moment d’escoltar Wet Sand, abraçant-te, i cantant-te a cau d’orella cada paraula, cada so, aquells solos, mentre, dic, fluixet per a que només em sentis tu, ‘’You are the best I know’’ com la cançó.

No he oblidat cap hora, minut, segon. No he oblidat cap imatge, ara, escrivint, ho recordo, com si hi estigués allà, en viu. Sento un doloret al coll, d’emoció. Vull repetir-ho. Anar a un concert, i sentir els pels com pujen, la gent cantant, mirar al meu voltant, sentir-me acompanyat, poder abraçar-te, cantar-te, besar-te.

Vull repetir-ho, cantar, els dos junts, Can’t Stop, mentre estàs afònic.

Fer-te servir de guitarra, mentre dibuixes un somrís en la teva cara, fina, suau, tendra, i cantar-te, suaument, Under the bridge, mentre els teus llavis, carnosos, m’acaricien, m’abraces, ens fusionem en un petó, tendre, emocionat, fins una explosió de llum i so.

Dedicat a tothom que gaudeix escoltant els RHCP. I en especial a tots els que vareu venir amb mi. A tu, jove. A tu afònic.