L'Anastàsia.

Passeges per casa, amb aquelles sabatilles

de quadres, ja gastades pel temps, com tu,

com mostra ta pell, ja marcada pels anys.

Arrossegues els peus, cansats, sense forces

de continuar aquest llarg trajecte, que sembla

no tenir fi, sembla que ja no puguis descansar.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Dius cada cop que em veus.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Tens la mirada perduda.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Ja no recordes qui ets.

Repeteixes, cada dos

per tres,

que arribi l’Anastàsia.

“Amb lu bonica que és!”

Et mires al mirall, i ja no et reconeixes,

et preguntes qui és aquest estrany,

amb aquests cabells blancs, i tant mal afaitat.

“ Jo sí tinc classe, mira –senyalant les sabatilles

de quadres, ja gastades pel temps, com tu –

aquests mocassins, són fantàstics”

“El pare aprofita una esquerda en aquests bucle infinit

per explicar que amb una pastilleta en tindria prou,

una pastilleta d’aquestes que et donen i s’acaba tot,

i descanses per sempre més. En diu l’Anastàsia.

És ben clar que sap que es refereix a l’eutanàsia.”

Quim Monzó, Mil Cretins.