Bona nit!
Avui fa exactament un any que encara estava somiant, pensatiu, i no per algun tema filosòfic o mal rotllos, no, tot el contrari, fa un any i dos dies vaig anar al Palau St. Jordi a cantar, cridar, mirar els Red Hot Chili Peppers. Fa més d’un any, encara pensava en totes aquelles cançons, que cada dos per tres, aconseguien posar-me els pels de punta. Impressionant. Tot el St. Jordi ple, de gom a gom, una olla a pressió de rock, cantant al uníson, By the way.
No oblidaré, cap cançó, recordo cada una d’elles. No penso oblidar els col·legues, en especial un d’ells, cantant, cridant, afònic. No oblidaré, com recordava cada cançó, estrofa, no dels antics àlbums, no, del nou, Stadium Arcadium.
No penso oblidar, el moment d’escoltar Wet Sand, abraçant-te, i cantant-te a cau d’orella cada paraula, cada so, aquells solos, mentre, dic, fluixet per a que només em sentis tu, ‘’You are the best I know’’ com la cançó.
No he oblidat cap hora, minut, segon. No he oblidat cap imatge, ara, escrivint, ho recordo, com si hi estigués allà, en viu. Sento un doloret al coll, d’emoció. Vull repetir-ho. Anar a un concert, i sentir els pels com pujen, la gent cantant, mirar al meu voltant, sentir-me acompanyat, poder abraçar-te, cantar-te, besar-te.
Vull repetir-ho, cantar, els dos junts, Can’t Stop, mentre estàs afònic.
Fer-te servir de guitarra, mentre dibuixes un somrís en la teva cara, fina, suau, tendra, i cantar-te, suaument, Under the bridge, mentre els teus llavis, carnosos, m’acaricien, m’abraces, ens fusionem en un petó, tendre, emocionat, fins una explosió de llum i so.
Dedicat a tothom que gaudeix escoltant els RHCP. I en especial a tots els que vareu venir amb mi. A tu, jove. A tu afònic.
