22 de maig 2007

El meme de les esperances.


Fa uns dies la Joana em va passar un meme, relacionat amb una fotografia i l’esperança, avui que he tingut un bon dia. I a més, temps – 3 hores a la Facultat donen per molt – doncs aquí el teniu, espero que us agradi ja direu la vostra!

Segurament les esperances són una Utopia. Segurament ho són perquè la societat impedeix que puguin ésser veritat. Però tot i això, ajuden a seguir en el dia a dia, a poder llevar-me al matí, i dir-me, estudiaré, aprovaré.

Així que segurament si elaborés una llista de les esperances que tinc, no acabaria mai, seria una llista infinita, però si que puc ressaltar algunes, o aquelles que considero importants, tant per a mi, com per a la societat actual.

Tinc l’esperança que algun dia es toleri la gent immigrant, no la considerin com una colla de paràsits, sinó com quelcom enriquidor en la nostra cultura. Quants d’aquets que ara no toleren la immigració, ho van ser o són descendents d’àrabs? A milers! Quan pararà el racisme? Arribarà algun dia?

Somio en una societat culta, amb la qual es pugui parlar decentment de qualsevol tema, sense acabar com el rosari de l’Aurora. On imperi la lògica, l’experiència, l’enteniment i no la demagògia – fàcil de per sí – la propaganda gratuïta, la ignorància, l’idiotisme, els” tomates i formigues” El que jo anomeno “ La revolució roja i cultural” Roja per la igualtat, una igualtat innassolida entre homes i dones, blancs i negres, alts i baixos, bells i lletjos, joves i vells. Cultural per aparcar la ignorància extrema a la qual està sotmesa aquest país.

Tinc l’esperança, totalment política, d’assolir tots els drets com a nació. Viure en uns Països Catalans, lliures, socials, culturals, ecològics. Somio en poder veure aquest objectiu, l’independència del meu país.

Penso en una societat tolerant – no només amb la immigració – sinó amb allò que és diferent del clàssic, tradicional. Començar a tolerar l’homosexualitat, bisexualitat, les parelles de fet, l’adopció en matrimonis homosexuals, en pares i mares solters/es.

Vull un món on no hi hagi pobresa, ni persones ni països. On no hi hagi fam, on els països subsaharians i no tant saharians, puguin subsistir per els seus propis mitjans, sense explotació, on puguin rebre una educació, on rebin els medicaments necessaris per a viure.

Un món on no hi hagi guerres, conflictes, ni armats ni desarmats. On tot es solucioni amb la paraula, no amb la força.

Unes esperances, d’un jove poeta amateur, romàntic.


Com a bon meme, l'haig de passar a algú, així que com es d'esperances, et toca Tals!

6 comentaris:

iruNa ha dit...

Uribetty, puc viure en el teu món d'esperances??

efe ha dit...

No veig que té d'utòpic. el món el formen persones no? Doncs si tots ho volem...

Joana ha dit...

Ets " una gran persona" i arribaràs lluny. En el meu món quan descobreixo algú com tu els dic " cuques de llum" i més que sorpresa sento admiració.
Una abraçada! I felicitats pel 9 ;)))...
Hi ha dies de portes obertes... al " laboratori" ?? :)

Tals ha dit...

Home...ja m'ha caigut a mi el regalet jaja, ja el faré, ho prometo, que ja saps que a mi aquest tema em toca molt d'aprop!Tot i això, crec que podria signar el teu article, tant per utòpic com per bell. Tan de bo tot això fos possible, però sabem que és impossible que aquests somnis es compleixin, per començar perquè segurament mai aconseguiríem psoar-nos totalment d'acord. Un petó poeta-esperança!

Anònim ha dit...

Tant de bo s'arribessin a complir. Que deixessin de ser esperances per convertir-se en realitats, a tots ens aniria millor.

Uribetty ha dit...

iruNa, no cal ni que ho preguntis, només has de trucar a les portes d'aquets món, i segur que t'accepta;) Una abraçada!

Efe tens tota la raó, el món el formen persones, però no totes volen viure aquest món en el qual penso. Però espero que algún dia passi.

Joana, el dia que no em deixis sense paraules, no dormiré. Gràcies per aquestes merabelloses paraules, no puc dir res més. I el laboratori està sempre obert, no hi ha agents tòxics ;) Un petó de bona nit!

Tals, tens el regal perquè era ineviatble. Estic d'acord, son somnis perquè no ens posarem tots d'acord. Un petó!

Company Pd40 no tinc res a afegir, tant de bo arribi un dia en el qual passin d'ésser esperances a realitats. Salut!