Bon vespre a tots i totes, últimament la senyora inspiració s’ha dedicat a visitar, tot i que he estat passant a net els poemes i contes del bloc – que encara no he imprès – i bé, he tingut poc temps, tot i això tinc alguns poemes i, diguem-li així, contes sensuals. Avui postejo un poema que vaig escriure fa uns dies, exactament l’1/I/07, com sempre, espero que us agradi.
Il·lusions, d’això vivim
Són gotes de tinta roja
intenses, petites
que al caure a l’aigua
es dilueixen.
Llàgrimes en la terra.
14 comentaris:
Realment les il·lusions es dilueixen dia a dia en la realitat, però no per això hem de deixar de creure en elles, sinó que hem de lluitar per a que no esdevinguin simples llàgrimes a la terra de la realitat. Petonets, poeta!
Exacte, no penso afegir cap paraula més, tot i que com sabem, de tant en tant costa evitar la dilució.
Petons filosofa!
Jo abans també utilitzava la paraula "il·lusió"... però per la seva condició d'irreal l'he acabat substituint per la paraula "motivació". Crec que tot en aquesta vida es mou a base de motivacions i/o il·lusions (la utilització d'una o altra paraula, i del seu significat, la deixo al gust del consumidor).
iruNa amb el teu permís em prendré unes estones - mínim fins demà - per filosofar sobre aquest tema, que m'has enganxat en ''pilotes''
Salutacions companya!
Jo diria que la motivació ve quan tenim una il.lusó i llavors lluitem per aconsegur-la. Crec que està bé parlar d'il.lusions, que no perdem la capacitat per il.lusionar-nos i sorprendre'ns.
Després de filosofar uns dies, crec que la motivació és diferent a les il·lusions. M'explico, les il·lusions són esperançes, fites, metes a les cuals volem arrivar però que no tenen cap fonament real. En el cas de les motivacions són un conjunts d'accions, pensaments que ens fan comportar d'una forma concreta.
No sé si ha estat molt aclarador.
Espero que la resposta t'hagi servit iruNa!
Per cert Joana estic d'acord que necessitem les il·lusions, en el meu parer - i com a mínim en mí - són importants.
Salut a totes dues!
Tens raó Uribetty... i sí, m'ha servit la teva explicació.
Estic dacord en què necessitem les il·lusions per viure, però hi ha vegades en què aquestes sembla que t'abandonin... i llavors només et queda anar tirant a base de motivacions. (no vull semblar pessimista, simplement tinc un mal dia)
una abraçada!!
iruNa això que ''sembla que ens abandonin'' no ho negaré pas, tens tota la raó, a mí també em passa i últimament tampoc estic gaire fi.
Salut!
Vaja, em sembla que haurem de fundar el club dels "òrfes d'il·lusions"... què et sembla? jeje
Doncs no és mala idea, sona a club d'escriptors romàntics jeje.
De que va aquest club? jaja
Salutacions!
Doncs no en tinc ni idea de què va perquè me l'acabo d'inventar, així és que està obert a propostes!! Però jo apuntaria cap a un club, com tu dius, d'escriptors i/o pensadors romàntics i nostàlgics...
Penso que la il.lusió està en la base, en la base d'on arrenca la motivació.
És com la utopia: sense ella la història no hauria avançat (cosa que "malgrat tot" ha fet, avançar).
Doncs iruNa com ha inventora et deixo el mèrit de pensar sobre aquests club i el que farà, estil aquella pel·lícula...''El club de los poetas muertos'' ? Però és bona idea, es podria fer com un estil de blog!
Tondo Rotondo, cada cop em fas pensar més. Doncs tens raó, és un tema bastant complicat, hi haurem de pensar tots una mica.
Salutacions als dos!
Bé, hi pensaré... a veure si faig un altre bloc obert a tothom... (hauré de demanar assessorament perquè no se com es fa...)
Comentari número 14.
(és que tinc com una certa mania en què no quedi el número 13...) Diga'm rara... no se ni perquè però em fa mal als ulls, així és que t'he escrit en part per això! jeje...
Publica un comentari a l'entrada