22 de desembre 2006


El dia va començar com sempre, les buit del matí, tothom davant la porta del institut, mig adormits.

- Ets un nena, un marica.

Així començaven els meus matins, aguantant els companys de classe, i escoltant el que deien de mi.

- Saps que la teva mare és una puta? Nena de merda… no facis aquesta cara.
- Jo no faig cares. Però tinc son.

Tothom mirava, rient, divertint-se observant com es reia de mi. En L, estava acompanyat de tota la seva colla, un grup de cinc o sis nois, afegint-hi les xicotes.
Va tocar el timbre per entrar a classe, un petit moment de descans, vaig pujar les escales silenciosament, mirant al terra, sentint-me observat i escoltant les rialles que totes elles es dirigien a mi. No hi podia fer res.
Ara tocava Castellà.

- Romera, a la pizarra. Analiza el poema.

Surto, tranquil·lament, em se tot el temari, de dalt a baix, tots els tipus d’estrofes, sonets, quartets, tercets, cançons; els tipus de rimes, consonant i assonant. Pujo la tarima, observo la classe, L em mira, riu, parla amb els companys i riuen tots de cop. Ha fugit tot del cap, no em queda absolutament res. No contesto. L i el seu company H, riuen junts, i la resta de classe també, no paren, senyalen amb el dit.

- Romera, te lo sabes o no?
- Sí… però ara no ho recordo.
- Fuera de aquí, y ya sabes la nota. Zero, redondito.

Tota la classe explota de nou. Ara sí, ploro, cauen llàgrimes, no les puc parar. És tal la impotència... L’aula calla de cop, i passats uns segons. Una gran explosió, tothom es riu de mi, perquè tinc el meu primer zero, per no haver contestat a la pregunta, per estar plorant.
És l’hora de pati, surto, els meus amics estan malalts. Estic sol, el pitjor que podria passar. S’acosta L, amb la seva xicota, J, i la resta del grup.

- Mira U, tinc novia, que en tens tu?
- No n’has de fer res – contesto mossegant l’entrepà i mirant el terra.
- Mira’m a la cara marieta de merda – es gira mirant els companys, i riuen tots, però no només ells, la resta de gent del voltant.

Poc a poc, es forma un grup de gent, al meu voltant, tot l’institut, tres grups per curs, 30 per classe, quatre cursos. El professor, impassible, mira, i no fa res. Només sap mirar.

- Ja sabem perquè no tens novia – diu mirant-me als ulls, i agafant-me per l’abric – ets una maricón de merda, i aquests no tenen novies, només volen que els follin pel cul.

Aquest és un dels tants matins que passo a l’escola. Ja m’he acostumat, a plorar cada nit, que no es pugui solucionar, ningú, ni pares, ni companys, ni professors. Ploro cada nit, buscant-hi una solució, i en veig una, només una. He començat a creure el que diuen, si ho repeteixen ha de ser veritat. Sóc un nena. Un desgraciat. Un fill de puta.

5 comentaris:

Tals ha dit...

Doncs això jo també ho he patit, tot i que no directament, però sí en algú que tenia molt a prop i per qui sentia molt apreci. La veritat és que només es pot sentir impotència quan veus el que passa i saps que no pots fer res. Per sort, quan passa el temps sembla que les ferides es van tancant.
Petons, company!^^

Uribetty ha dit...

Es passa molt malament i com dius tu, sabent que no es pot fer res, que segurament només el temps fa canviar aquests subjectes.
Petons comapanya!

Floc ha dit...

Ostres uribetty és molt dur el que has expressat en aquest post i m'ha fet despertar tota la ràbia que em surt quan veig situacions d'aquestes. Personalment no ho he passat però també he patit el sentir-me diferent per altres coses o sigui que entenc (segur que només en una petita part) el que has viscut. Les persones som cruels i hi ha gent que només es reafirma desacreditant als altres. Vull creure que son actituts que el temps ja posa al seu lloc iq ue aquesta gent acaben tenint el que es mereixen, però el mal ja l'han fet. cal envoltar-se d'aquelles persones que t'estimen i que t'ajuden a superar aquestes coses. Un petonàs ben fort Uribbety i ets molt valent d'expressar aquests sentiments en un post!!
Això diu molt de tu ! (que d'altra banda jo mai he dubtat que siguis un crack!) ;)

Uribetty ha dit...

Floc tot i que hagis patit un tipus de ''discriminació'' per dir-ho així, en totes elles, indeferentment del tipus que és, ens podem sentir impotents vers aquestes situacions.
Estic totalment d'acord en això que dius, les poersones són dolentes, o com deia un filòsof, ''homo homini lupus''.
Gràcies per el comentari, em faràs posar vermell amb això del crack.
Salutacions i petons amb llesques de pa sucat amb oli!

Isaac Garcia ha dit...

Hola noiet. Havia clicat l'enllaç del teu bloc dins un missatge que vares escriure al meu. He llegit el teu escrit i he tornat a viure la impotència d'aquells moments.

M'has recordat l'escola i l'institut, on a més de les paraules i a més del no tenir ningú amb qui desfogar-te, també hi havia violència física, tot plegat amb la connivència o desinterès dels professors. No fa gaire de tot això i el record encara fa mal.

És una galeta molt dura de menjar. Vaig arribar a un punt que aquesta gent, que necessiten fotre's amb algú per tal d'afirmar-se ells mateixos (que trist), no es mereixien ni la meva paraula. Has de tenir clar que a qui li falla la humanitat, deixa de ser persona, i que la millor manera de rebutjar-ho és ignorant-los. Un arriba a sentir ràbia, després fàstic, després indiferència, després llàstima.

Com que ets millor persona que tot aquests que ho fan i els que els hi riuen les gràcies, POTS DONAR-TE PER SATISFET! I recorda, que cadascun és tal i com vol ser i si no es fa mal a ningú mai no pot ser dolent

Si mai necessites escriure o xerrar, compta amb mi: kasmasnou arrova gmail . com

UNA ABRAÇADA I MOLTA SALUT!