Bon dia, després d’uns dies sense escriure poesia, ho faig avui. He tardat perquè, tot i tenir algunes idees, l’estudi no ho permetia, per sort, aquest matí sortiré a respirar aire, haurà canviat el món? Ja veureu que el poema és una mica diferent vers la temàtica, si és que n’hi ha, que sovinteja el bloc, m’he permès la llicència d’experimentar. Salutacions i Bon any a tots i totes!
Corre sense parar, i només sent
el soroll de les botes, en sa ment.
Es para, quiet, immòbil,
i l’espera.
- Perquè corres ? No et faré res.
- Sóc massa jove.
- Però això no és un problema.
Torna a córrer,
el caminar del company bell,
només sent les botes d’ell,
massa vell.
El noi, continua, corrent, i crida :
- Perquè ho fas ?
- Ja et toca, no et faré res.
Es gira, el mira als ulls,
La barbeta, el nas, el cabell,
El reconeix, és son pare.
- Pare, perquè ho fas ? No he fet res
- Contesta, amb els ulls molls
Com a llacs estancats, freds –
- Tu ho has decidit, en cada nit,
cada moment, no ho sents al coll ?
Els dos callen, l’home, de negre, el mira
somrient, el besa al cap, tendre
com el primer cop, i li diu:
Agafa’m la mà, ja has mort
vint - i - cinc anys,
No en pots morir més.
No en pots morir més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada