17 de novembre 2006


Asseguda al sofà, amb els ulls tancats, sentint el soroll del televisor, com parlava, dient coses sense sentit, pensava. Va sentir la porta, s’obria i després d’un cop sec, es tancà, feia molt de vent aquell dia, era comprensible. Va obrir els ulls, els fills, en l’estora, jugaven, i després va veure com entrava, amb un somriure d’orella a orella, vestit amb uns texans. Va tancar els ulls, pensant en fer el sopar. De cop, quan els va tornar a obrir, estava a terra, tirada, de boca terrosa, els fills plorant, cridant, el marit dret, li va semblar un gegant que caminava cap a ella. Va intentar aixecar-se, no va poder, un altre cop, aquest pitjor, en tot l’estómac. Va quedar estirada, tocant-se el llavi, notava, la sang, espessa, que queia de la boca, sense parar. El va mirar, amb els ulls plorosos, però no va fer cap efecte, va sentir, ja mig desmaiada, com l’agafava, pel cabell, no tenia veu, ni llàgrimes, la va tirar un altre cop, contra la taula, ja no va oferir resistència, no podia, era massa fort. Es va acostar, la va mirar, amb els ulls rabiosos, i li va dir a cau d’orella.

- Ets una puta, una mala puta, m’entens? Inútil de merda… - la boca li feia pudor d’alcohol, igual que la seva roba.

Després, ella continuava amb els ulls tancats, notant com baixava la sang de la boca, i li pujava per el coll, Ell la va xutar, com si es tractes d’una pilota, fins l’habitació i tancà la porta de cop.
Els nens, com la seva mare, sense llàgrimes, es van tirar a l’estora, i van continuar amb el seu joc.


Ara, un dies més tard, Ella, contempla una gran zona verda, sent, en la cara, tota blanca i plena de marques, com cau l’aigua, les pròpies llàgrimes va pensar. Sent a dins seu, una petita vida, d’aquella fatídica tarda. Tanca els ulls, cau una llàgrima, els torna a obrir i mira com l’enterren.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Uribetty, has aconseguit d'estremir-me en llegir relat. Anem forts, no? Tan bon punt deixem l'anorèxia en el darrer escrit, en aquest entrem en la violència de gènere, caram!. Una cosa: ho fas pel plaer d'escriure o bé per obrir un debat sobre els temes?
Salutacions company!

Anònim ha dit...

Company Tarannà sí que vaig fort, ara que ho dius tens raó. Sobre la pregunta de si escric per plaer o per fer debat... escric bàsicament per plaer, tant els poemes com les històries. No intento fer debat, però si surt millor, i més en aquest temes que per desgràcia són molt actuals.
També vull dir que intento que les històries reflecteixin la cruel realitat, i això que per sort no ho he viscut. Espero que sí reflectexin la realitat, i per el que sembla és així.
Salut i força!

Anònim ha dit...

Sí, sí, ara aquí hi ha molt de debat social ehh, ja està bé, que tal com roda el món, és necessari aquest debat, ens hem de plantejar si aquesta és la societat on volem viure i què és el que hem de fer per canviar-la, peruè això no pot seguir així.
Salut!

Anònim ha dit...

Tals tens raó! Sóc un oportunista jajajaja. Bromes a part, sí que és un tema que s'ha de tractar i mol a fons, no pot ser queel món en el qual vivim sigui així.
Força!

Barbollaire ha dit...

Directe i punynent...
Per rumiar, i molt.

Anònim ha dit...

Barbollaire intento ser tant directe com són aquests dos temes que he tractat últimamnet. I sí, no es pot negar, és per rumiar molt.
Salut!