Presento el segon poema en el nou bloc, que intentaré millorar poc a poc, perquè els hi tinc tírria a les màquines aquestes, i això que teòricament sóc de la generació i-pod, Pc i tots aquests tipus d’enginys. És un poema bastant pessimista, però és que avui, de moment no tinc el dia, ja veuré com acaba. Espero que us agradi.

Ja és aquí, ha vingut,
de negre, cara blanca
ulls tristos, injectats en sang.
Ja és aquí, ha arribat,
per agafar-me la mà
i ajudar-me, conduir-me
fins l’infinit, allà on diuen,
un està tranquil
i on té temps per pensar.