Va agafar el mòbil, una trucada perduda, era la Nina. Una trucada perduda vol dir que la truqui, dues, que pensa amb ella.
La truca, marcant ràpid, entre crits de sons pares
- Nena, no truquis més ! Ho pagaràs tu!
- I que més! A la merda, faig el que vull.
Truca i queden a les 17.30, davant de casa. Va a l’habitació, mira el rellotge, les 15.30, comença a vestir-se, a les 17.30, ja ha acabat, mira per la finestra, no veu ningú. Una hora més tard, ella esperant, al sofà, mirant el televisor, un programa de crits i baralles, apareix l’amiga.
Baixa, es saluden i és fan un petó a la galta.
- Hola Nina, on anem avui?
- A comprar, on vols que anem, que diumenge anem a la ‘’disco’’
Entren en una infinitat de botigues. Grans i petites, modernes i velles, de marca, de mercat. Compren i només compren, gasten un munt de diners, en pantalons, samarretes, sabates, unes tangues...
Entren a l’última botiga, la Nina, es prova uns pantalons, de cintura baixa, estreta, que ensenya una petita tira vermella de la tanga. Es mira la talla, una 30, li queda al seu lloc, ni gran ni petita, ensenya el que ha d’ensenyar. Ella de cop, es mira la seva talla, dels pantalons que porta, una 38, la torna ha mirar, no és pas un miratge, sí, una 38.
Ella arriba a casa, no hi ha ningú, entra a l’habitació, per emprovar-se la roba, i es queda nua, sense res, es mira, torna a mirar-se, té 13 anys i de cop, es troba agenollada davant el lavabo.
La truca, marcant ràpid, entre crits de sons pares
- Nena, no truquis més ! Ho pagaràs tu!
- I que més! A la merda, faig el que vull.
Truca i queden a les 17.30, davant de casa. Va a l’habitació, mira el rellotge, les 15.30, comença a vestir-se, a les 17.30, ja ha acabat, mira per la finestra, no veu ningú. Una hora més tard, ella esperant, al sofà, mirant el televisor, un programa de crits i baralles, apareix l’amiga.
Baixa, es saluden i és fan un petó a la galta.
- Hola Nina, on anem avui?
- A comprar, on vols que anem, que diumenge anem a la ‘’disco’’
Entren en una infinitat de botigues. Grans i petites, modernes i velles, de marca, de mercat. Compren i només compren, gasten un munt de diners, en pantalons, samarretes, sabates, unes tangues...
Entren a l’última botiga, la Nina, es prova uns pantalons, de cintura baixa, estreta, que ensenya una petita tira vermella de la tanga. Es mira la talla, una 30, li queda al seu lloc, ni gran ni petita, ensenya el que ha d’ensenyar. Ella de cop, es mira la seva talla, dels pantalons que porta, una 38, la torna ha mirar, no és pas un miratge, sí, una 38.
Ella arriba a casa, no hi ha ningú, entra a l’habitació, per emprovar-se la roba, i es queda nua, sense res, es mira, torna a mirar-se, té 13 anys i de cop, es troba agenollada davant el lavabo.
7 comentaris:
És una llàstima que històries com aquesta acabin éssent reals.
Fa un temps, parlant amb les amigues, totes van confessar haver fet alguna cosa per aprimar-se (règims, vòmits, deixar de menjar...); sincerament, em vaig sentir estranya, estranya i molt orgullosa de ser com sóc, més que res perquè a mi aquestes coses no se m'havien passat pel cap mai, pensava que era una cosa llunyana, preocupant, d'anorèxiques. La veritat és que em va impactar molt aquella conversa, em vaig adonar dels efectes que té la publicitat, les models, les sèries i tota la pesca. És molt trist que les noies adolescents (cada cop més joves) s'hagin de preocupar per quina talla de pantalons utilitzen i que ensin que una 38 és de grasses. Hi ha més d'una que se sent orgullosa per entrar a una 32, però la veritat és que demà voldrà entrar a la 30...i és així com comença l'anorèxia.
Des d'aquí, animar a tothom a que es senti bé amb el seu cos, perquè de què serveix estar prima si després a l'interior no hi ha res?
Salut!
Sí, és una pena que cada cop, les noies, i ´molt més joves acabin així. I la gran culpa la tenen els mitjans de comunicació, les agències de models, actrius i tot allò que ensenya cossos, suposademnt 10, però que en el fons són totalment un sac d'ossos.
Salut i força Tals!
Buf, m'has tocat la fibra... per la meva feina he tractat algunes, noies amb aquests problema i és molt seriós. Molt. I molt preocupant.En fi, desitjo que no sigui el teu cas.Salutacions des del meu mar.
Arare_ gràcies per el comentari, doncs sí és un tema seriós i sembla que entre les noies és una moda, quelcom normal.
Tranquila, no és el meu cas, i per sort no n'he viscut cap de prop.
Salut i força per controlar les onades!
És terrorífic. L'arrel la podríem trobar, encara més enllà dels mitjans de comunicació i les agències de models que comentes, en la caracterització de l'anomenat "cànnon" de bellesa actual, que no deixa de causar estralls.
Com diantre s'ha arribat a assolir tal paradigma o tal idea de bellesa? És inversament proporcional a una imatge saludable! I, al tanto, perquè tal com està el pati, dins del paquet de "víctimes de la moda" ben aviat figurarà també la població masculina. Ep, no m'hi trobaran pas!
Salut! (i mai millor dit)
Tarannà la veritat és que jo tampoc entenc d'on surt aquest cànnon de bellesa -com dius-.Parles amb gent i et diuen, que les noies, dones... han d'ésser persones amb corbes, dit vulgarmnet, per agafar-s'hi, però continua l'estètica plana. És una pena, però continuarà igual.
Crec però que el paradigma, rau, en gran mesura en les desfilades, si ens hi fixem, tot son noies raquítiques, cosa comprensible, ja que als dissenyadors els interessa ensenyar la roba i no pas les models, qui s'hi fixaria llavors en la roba? Però molta gent, i ja no només joves, sinò també d'edat adulta, creuen que aquest és el prototipus de dona que s'ha de ser.
Salut i força!
Publica un comentari a l'entrada