Plora si us plau, plora, que les penes marxen plorant. Això és el que li haurien de dir a CiU. Que plorin i passaran pàgina deixant de banda el nou Govern.
És curiós, però CiU, només sap criticar fredament al govern d’Entesa, és el que ha fet durant el tripartit, i el que farà en l’Entesa, desgastar el màxim al Govern, dir que el president està imposat per ZP, i fer-se els herois del país, afirmant que no lluitaran contra el tripartit, sinó a favor del país.
És tant maco que a algunes persones ja els hi fa efecte tota aquesta colla de mentides, les ploraneres ajuden, i a CiU molt més, tenint a favor que han guanyat les eleccions, però no tenen Govern, i encara no ho accepten.
Anem per parts, CiU afirma que no es tancarà en banda al Govern, però al contrari que va fer per les eleccions del 1-N, justificar que no pactaria amb el PP català, pot ser el més probable és que ho faci amb el PP espanyol, dubto que sigui una bona manera de lluitar pel país com diuen ells, pactant amb una formació conservadora, espanyolista i anticatalanista, que com ells, només saben desgastar el govern, en aquest cas el central.
Continuo, per enèsima vegada, diuen que en el Govern haurien d’estar ells i no pas els perdedors, han d’afegir, els perdedors en escons, si és que n’hi ha, perquè m’atreveixo a dir que només hi ha perdedors en els sistemes de bipartidisme, i a Catalunya no en gastem d’això. Com sempre, perquè la memòria política falla als dirigents, CiU pensava que sempre estarien en el Govern, i no es van molestar pas en canviar el sistema d’elecció, ara però, insisteixen en fer-ho, per a Governar com abans, sense fotre brot, i menys lluitant per l’autodeterminació, cosa normal si es un partit nacionalista. O millor dit, oportunista.
Guanyadors o perdedors. Segons aquesta formació, són els guanyadors perquè la majoria de la població els va votar a ells, jo pregunto, quina majoria? Amb una abstenció elevada i amb majoria d’esquerres. La major part dels ciutadans van votar esquerres, i això canta, i que no utilitzin més la cançoneta de la majoria, la majoria, perquè aquesta, o no va votar o ho va fer en esquerres.
Per acabar, el que crec que hauria de fer CiU en aquesta nova legislatura, no desgastar el Govern, tot el contrari, col·laborar amb ell amb tot allò que puguin, perquè, com un peix que es mossega la cua, es lluita per un país i la població, no pas per l’orgull de la formació. Que més podrien fer, si volen un pacte nacionalista, amb ERC, el primer és apostar per les joventuts com fa ERC, perquè son aquestes les que criden pel carrer, Catalunya independent. I també, separar-se de Unió, la part més conservadora de la formació, si és així, el pacte nacionalista serà més favorable, ja que les polítiques socials en gran majoria seran comunes.

Bona nit, últimament la meva estimada inspiració es passa molt per casa i fa que escrigui uns quanta poemes al dia, així que aquí en teniu un. Així que espero que us agradi.

Núvols esponjosos
suaus, tendres
núvols de merenga,
dolça.
Cel rogent, pluja o vent.
Aquest cel, de merenga,
preludi de tempesta,
de pluja.

Llamps i trons
sacsegen les cases,
pluja, freda, picant,
com cristalls caient.
I jo, tu, nosaltres
Qualsevol
sentint com cauen
les gotes per la cara.

Bona nit, després d’uns dies sense escriure ja que he estat estudiant i no sabia que escriure, ni quin tema, postejo un nou poema. Potser és dels més divertits dels que he publicat.

A tots els lectors
lectores, mini lectors,
aficionats, poetes,
alceu el cap, a munt,
per sobre de qualsevol.
Enllacem-nos tots,
com si fóssim,
àtoms, enllaços pi,
sí, pi, no l’arbre, no,
l’animal que té entre 3 i quatre ulls,
com el ‘’piojo’’ sí,
3.1415926535 8979323846 2643383279
ulls, un munt!
Les lletres ens salven
ens aïllen, ens tornen persones,
ni millors ni pitjors,
diferents.

Aquí presento el tercer poema del bloc. No sé que dir en aquesta introducció tant típica dels poemes, només dir que espero, com sempre, que agradi.

Comença i no acaba,
no acaba mai,
segueix, sens parar
es converteix en una rutina,
odiosa però amiga.
M’omplo d’aigua, tèbia,
com les llàgrimes,
aigua de mar,
tèbia i salada,
seca al paladar.
I com un vaixell de paper
m’enfonso, poc a poc,
sense control.
Com una nau sense timó,
millor dit, sense timoner.
Espero, sense ànims,
el final, tocar fons,
la terra molla i freda
de les profunditats
de...l’oceà.

Asseguda al sofà, amb els ulls tancats, sentint el soroll del televisor, com parlava, dient coses sense sentit, pensava. Va sentir la porta, s’obria i després d’un cop sec, es tancà, feia molt de vent aquell dia, era comprensible. Va obrir els ulls, els fills, en l’estora, jugaven, i després va veure com entrava, amb un somriure d’orella a orella, vestit amb uns texans. Va tancar els ulls, pensant en fer el sopar. De cop, quan els va tornar a obrir, estava a terra, tirada, de boca terrosa, els fills plorant, cridant, el marit dret, li va semblar un gegant que caminava cap a ella. Va intentar aixecar-se, no va poder, un altre cop, aquest pitjor, en tot l’estómac. Va quedar estirada, tocant-se el llavi, notava, la sang, espessa, que queia de la boca, sense parar. El va mirar, amb els ulls plorosos, però no va fer cap efecte, va sentir, ja mig desmaiada, com l’agafava, pel cabell, no tenia veu, ni llàgrimes, la va tirar un altre cop, contra la taula, ja no va oferir resistència, no podia, era massa fort. Es va acostar, la va mirar, amb els ulls rabiosos, i li va dir a cau d’orella.

- Ets una puta, una mala puta, m’entens? Inútil de merda… - la boca li feia pudor d’alcohol, igual que la seva roba.

Després, ella continuava amb els ulls tancats, notant com baixava la sang de la boca, i li pujava per el coll, Ell la va xutar, com si es tractes d’una pilota, fins l’habitació i tancà la porta de cop.
Els nens, com la seva mare, sense llàgrimes, es van tirar a l’estora, i van continuar amb el seu joc.


Ara, un dies més tard, Ella, contempla una gran zona verda, sent, en la cara, tota blanca i plena de marques, com cau l’aigua, les pròpies llàgrimes va pensar. Sent a dins seu, una petita vida, d’aquella fatídica tarda. Tanca els ulls, cau una llàgrima, els torna a obrir i mira com l’enterren.

Presento el segon poema en el nou bloc, que intentaré millorar poc a poc, perquè els hi tinc tírria a les màquines aquestes, i això que teòricament sóc de la generació i-pod, Pc i tots aquests tipus d’enginys. És un poema bastant pessimista, però és que avui, de moment no tinc el dia, ja veuré com acaba. Espero que us agradi.

Ja és aquí, ha vingut,
de negre, cara blanca
ulls tristos, injectats en sang.
Ja és aquí, ha arribat,
per agafar-me la mà
i ajudar-me, conduir-me
fins l’infinit, allà on diuen,
un està tranquil
i on té temps per pensar.

Va agafar el mòbil, una trucada perduda, era la Nina. Una trucada perduda vol dir que la truqui, dues, que pensa amb ella.

La truca, marcant ràpid, entre crits de sons pares
- Nena, no truquis més ! Ho pagaràs tu!
- I que més! A la merda, faig el que vull.

Truca i queden a les 17.30, davant de casa. Va a l’habitació, mira el rellotge, les 15.30, comença a vestir-se, a les 17.30, ja ha acabat, mira per la finestra, no veu ningú. Una hora més tard, ella esperant, al sofà, mirant el televisor, un programa de crits i baralles, apareix l’amiga.
Baixa, es saluden i és fan un petó a la galta.

- Hola Nina, on anem avui?
- A comprar, on vols que anem, que diumenge anem a la ‘’disco’’

Entren en una infinitat de botigues. Grans i petites, modernes i velles, de marca, de mercat. Compren i només compren, gasten un munt de diners, en pantalons, samarretes, sabates, unes tangues...
Entren a l’última botiga, la Nina, es prova uns pantalons, de cintura baixa, estreta, que ensenya una petita tira vermella de la tanga. Es mira la talla, una 30, li queda al seu lloc, ni gran ni petita, ensenya el que ha d’ensenyar. Ella de cop, es mira la seva talla, dels pantalons que porta, una 38, la torna ha mirar, no és pas un miratge, sí, una 38.
Ella arriba a casa, no hi ha ningú, entra a l’habitació, per emprovar-se la roba, i es queda nua, sense res, es mira, torna a mirar-se, té 13 anys i de cop, es troba agenollada davant el lavabo.

Bona nit, després d’uns dies amb post sobre política, retorno la part ‘’literària’’ del bloc, i com no, amb un poema que he escrit fa una estona. Espero que us agradi, fins la pròxima.

Som troncs, durs, sí
però d’aparença.
Ens alimentem d’esperances,
somnis, ximpleries,
per ser feliços.
Esperances líquides, d’aigua,
com la que alimenta el tronc,
que rellisquen i nos troben.
Som troncs, d’aparences,
falsos troncs,
que, com els corcs
els mengen, per dins,
i la nostra existència ho imita

Bon dia, aquest és el nou bloc, poca cosa puc dir, només que evidentment, si l’autor no canvia els temes tampoc, per tant serà el mateix, temes de política, poesia, algun text narratiu entre altres.
Potser us preguntareu perquè he canviat de bloc, bé, amb la nova actualització del blocat, no podia escriure en vertical i per tant no tenia gaire sentit escriure els poemes com si fos pura narrativa, també dir que ja estava fart de tantes actualitzacions i que com acabo de comprovar, blogger és més fàcil i puc pujar fotos meves sense fer gaires coses estranyes, fins la pròxima i espero que continueu seguint el bloc.
Salut i força!