Han fugit amb aquell
etern i últim respir.
Totes aquelles besades,
el sabor dels teus llavis.
Aquelles paraules dolces
xiuxiuejades a cau d’orella.
Les teves carícies quan
posava el meu cap en les
teves sines, per sentir-me protegit.
I ara desprotegit, sol, abandonat,
després d’aquest últim i etern
respir.
9 comentaris:
M'agrada la imatge del cap de l'home sobre el pit de la dona, mostra una mica el nostre desig de protegir i la vostra necessitat de protecció, que molts homes amaguen jeje un petonet maco, tan bonic com sempre ^^
Uf, m'ha deixat tot buit, ací l'energia no es transforma, s'abandona... els poemes d'abandonament em maten. Per cert, no té perquè ser un home i una dona, jo al menys no m'ho he imaginat així.
Ostres, malgrat despendre un sentiment tant dur i desesperançador, aquest poema continua sent una passada! M'ha agradat molt!
una abraçada!
quantes vegades les meves sines han stat alli de coixi un cap recolzat demanant protecció...
m'hi ha sfet recordar.
Continua respirant... Hi ha alenades d'aire fresc a cada cantonada...
Un petó!
Els ulls, els llavis, la pell, el tacte... tot això no se'n va mai del tot mentre duri en el record, mentre hagi deixat petjada al nostre dintre.
Gràcies Tals, esperava que fos bonic jeje.
Una abraçada!
Lovesick espero que no t'hagi buidat del tot ;)
Salut!
No puc agefir res al teu comentari iruNa jeje, més que res, m'en alegro que t'hagi agradat molt.
Un petó.
Déjà Vie m'en alegro que el poma t'hagi fet recordar i si és per a millor perfecte.
Una abraçada ben forta.
Bon consell Joana, intentaré trobar-les.
Un petó ensucrat.
Estic totalment d'acord amb tu Jesús.
Salutacions.
Hi ha una plaga de separacions :(
Benvinguda Alegria de la huerta. Esperem que tard o d'hora acabi aquesta temporada.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada