sobre la molsa, ja assecada,
i en la boca rossega el caganer.
Abans la nit de Santa Llúcia
ja cridava, content i amb un somrís:
“ Mama, quan farem el pessebre?”
Ell il·lusionat ja tenia la carta dels reis,
tenia pensat el menjar per al tió i quina
manta fer servir, per a que estigués calentó.
L’últim adéu, l’etern adéu
gravat amb una llàgrima
sobre una caixa de fusta
de roure, envernissat i brillant,
fent recordar els teus ulls
plorosos.
Aquells ulls plorosos, que,
agafant-me la mà ja s’acomiadaven.
etern i últim respir.
Totes aquelles besades,
el sabor dels teus llavis.
Aquelles paraules dolces
xiuxiuejades a cau d’orella.
Les teves carícies quan
posava el meu cap en les
teves sines, per sentir-me protegit.
I ara desprotegit, sol, abandonat,
després d’aquest últim i etern
respir.
Ja tocava postejar de nou, però tinc excusa i és que avui he tingut un examen d’excel. Els que domineu el tema pensareu “Quina ximpleria, si és molt fàcil!” Bé resulta que a la meva carrera tendeixen a preguntar allò que està perdut en els apunts, així que he preparat a consciencia l’examen. Després d’excusar-me agrair públicament a en Barbollaire que em passi el premi, així que gracies company!
Com ja sabreu cal passar el premi a 7 persones així que els 7 sou vosaltres, perquè comparteixo opinions, idees, estudis, poesia, emocions i molt més.
Passeges per casa, amb aquelles sabatilles
de quadres, ja gastades pel temps, com tu,
com mostra ta pell, ja marcada pels anys.
Arrossegues els peus, cansats, sense forces
de continuar aquest llarg trajecte, que sembla
no tenir fi, sembla que ja no puguis descansar.
“Qui ets, qui és ton pare?”
Dius cada cop que em veus.
“Qui ets, qui és ton pare?”
Tens la mirada perduda.
“Qui ets, qui és ton pare?”
Ja no recordes qui ets.
Repeteixes, cada dos
per tres,
que arribi l’Anastàsia.
“Amb lu bonica que és!”
Et mires al mirall, i ja no et reconeixes,
et preguntes qui és aquest estrany,
amb aquests cabells blancs, i tant mal afaitat.
“ Jo sí tinc classe, mira –senyalant les sabatilles
de quadres, ja gastades pel temps, com tu –
aquests mocassins, són fantàstics”
“El pare aprofita una esquerda en aquests bucle infinit
per explicar que amb una pastilleta en tindria prou,
una pastilleta d’aquestes que et donen i s’acaba tot,
i descanses per sempre més. En diu l’Anastàsia.
És ben clar que sap que es refereix a l’eutanàsia.”
Quim Monzó, Mil Cretins.
Torno a passar per aquí de nou per postejar un vídeo, aquest cop permeteu-me canviar el rock i passar al funk, sí, sí, escolto funk, hauria d’haver nascut fa uns 40 anys per portar pantalons acampanats i camises estrafolàries, però no va ser així. Bromes a banda, us deixo amb una cançó de Jamiroquai, concretament Little L de l’àlbum A funk odyssey.
Espero que us agradi.
There you were freaking out
Trying to get your head around the fact that
Me and you and love is dead
See how I'm trippin' out
'Cos you can't decide
What you really want from me
Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"
There you were shouting out
Cranking up your altercations
Getting upset
In your desperation
Screaming and hollerin'
How can this love
Become so paper thin
You're playing so hard to get
You're making me sweat
Just to hold your attention
I can't give you nothin' more
If you ain't givin' nothin' to me
Don't you know that
You make love you, love you baby
With a little "l"
Why does it have to be like this
I can never tell
Seems like you're stepping on the pieces
Of my broken shell
'Cos you make me love you
Love you, with a litlle "l", you know
That's the way you make me love you, yeah
Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"
Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"
Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"...
