Bona nit, com vaig avançar en el darrer post, torno a escriure poesia després d’uns dies de caos, desordre, pressa, nervis, treballs i exàmens, tot això dura des de el divendres passat…Bé no m’enrotllo més i us deixo amb el poema, espero que us agradi. Salut!
Ho sento però em dol
tot el que dius…
Em sento menyspreat,
dissolt, desintegrat,
desaparegut.
Immaterial.
7 comentaris:
No ser res, deixar d'existir, aturar-se el tEmps, desaparèixer de la realitat... buf! has d'estar molt xungo per sentir tot això... sigui pel motiu que sigui.
(espero que no sigui autobiogràfic!!)
Gràcies per brindar-nos una vegada més les teves paraules!
una abraçada (que et faci tornar a sentir la matèria del teu cos)!!
O siga invisible.
Una carcassa, vaja...!
Però sempre hi ha un bri d'esperança, sempre...!
una abraçada!
Ostres, aquests poemes et deixen amb una sensació estranya...com si les paraules xoquessin contra tu i durant uns moments et costés entendre tot el que volen dir. Un petonet, espero que aviat siguin més positius, que sinó ens deprimiremm tots xD Un petonet!
iruNa aquesta abraçada m'ha tornat tornat una mica a ser material.
Una abraçada.
Més o menys efe...
Salut!
Joana l'hauré de buscar, a veure si el trobo.
Un petó.
Tals espero que no acabeu deprimits...jeje.
Una abraçada ben forta!
preciosa la foto, és clar sempre acompanyada d'un bon text com el teu. :P
Gràcie déjà vie!
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada