Bona nit!
Sembla que el bloc retorna a la seva activitat habitual, després d’uns dies de no parar quiet. Avui ja m’he embrutat com a bon projecte de químic, tant la bata com les mans han quedat plenes de iode, per sort les mans estan una mica netes, i costa de treure moltíssim, he rascat molt amb el tiosulfat per a quedar...groc. Bé us deixo amb el poema. Espero que us agradi!
Recordar el primer bes
banyat amb sal marina.
Recordar el primer cop
que els nostres cossos verges
es van fondre en un de sol.
Recordar la primera nit
junts, abraçats, feliços,
parlant amb les mirades
il·luminades per la fosca.
Vull recordar totes aquestes
imatges doncs sóc conscient
que ja no les passaré
amb tu.
8 comentaris:
Sembla que les reaccions químiques no les tens només al laboratori, s'estan passant als poemes !! ;)
Hola! això de no parar és el millor per les estones en què no has de treballar i veure als teus i xerrar i distreure't... Apa a la feina que crec que pel que dius és interessant també.
Això dels poemes dolços que acaben malament em deixa una sensació estranya eh és maco, per això ^^ petonets!!
Els records poden ser la cosa més bonica del món o la més dolorosa, tot depèn del que ens remoguin. Aquest poema destil·la una certa melangia. A vegades no és bo quedar-se enclastat en el record de quelcom que saps que no podrà tornar perquè existeix el perill d'idealitzar aquell moment i magnificar el sentiment de pena i desolació. A mi m'agraden els records que et fan somriure!!!
Molt maco el poema, com sempre!!!
una abraçada!
"Els records no poblen la nostra soletat, com es sol dir, sino que la fan més profunda..." Gustave Flaubert
Els records són armes afilades pels dos costats... Per una banda et dónen et recorden tot el que tenies i que ja no tens, i per altra, ets incapaç de separar-te'n..
Jo també tinc problemes amb els meus records..
NeoPoeta
Carquinyol deu ser que la química comença a fer-se notar.
Salut!
Wink espero que t'agradi aquest espai de pa sucat. I tant que aquests moments sense fer res són els millors, així es pot descansar.
Salutacions!
Ja intentaré escriure un que acabi millor Tals :p
Un petó!
Iruna no puc afegir res, però tots sabem que és difícil evitar certs records i potser les idealitzacions.
Un petó ben dolç!
Neopoeta i quina raó que te Flaubert! I tu també ;)
Espero que aquests records es puguin treure amb una cervesa en un bar poetitzat!
Una abraçada!
la foto xulissima, el poema molt melancolin pero bonic.
Déjà vie gràcies per el comentari,ja he intentat que fos bonic el poema.
Un petó!
Publica un comentari a l'entrada