12 de setembre 2007

La bèstia.


Bona nit. Després d’una Diada intensa i llarga, retorno a la poesia. Prefereixo més no fer cap comentari ja que el poema d’avui parla per si sol. Només un petit apunt per a que no patiu, per sort mai he viscut una escena com aquesta i espero no viure-la mai. Salutacions!


Parlava amb ella sota la pluja

asseguts en un banc esmaperdut,

un banc que reflectia

el seu estat d’ànim, totalment

arravatat per la bèstia.


Va entrar a casa amb aquella olor

tant corrent que fa sempre, olor

etílica “barata” i em va mirar,

ulls injectats en sang.


La seva veu tremolava i no era

pas per el fred que patia, podia

notar que estava ben calenta,

encesa per la ràbia plenament

racional que patia.


Un cop al meu costat va agafar-me,

fort per els braços i m’escopí.

Sense poder reaccionar em trobava

en una cantonada, tirada, perduda.


La tremolor de la seva veu va parar

de cop, i va desfer-se en el mar

de llàgrimes que li queia dels ulls.

No va continuar, va acabar diluint-se

en la meva abraçada sincera, intensa.

12 comentaris:

Carquinyol ha dit...

un poema... "aquós" la veritat !! Moltes passions desfermades !!

No t'haurà influït la Diada d'ahir ? :P

Déjà vie ha dit...

abraçala i no deixis marxar mai més d'on ha vingut. Arropala amb els teus braços dolços i no deixis q la por tornir a posseïr akells ulls plorosos.

una lingüista elitista ha dit...

Una bèstia, ni més ni menys... Tu ho has dit.

Joana ha dit...

Bufff Ara mateix llegeixo "Querida hija" de la Marianne Fredriksson i tinc un mal cos com el que descrius tu.
Fan mal aquests cops.Saps mentre llegeixo casi els sento. Massa dolorós.
Bona nit poeta!

Tals ha dit...

Què dur eh! aquestes històries són molt tristes, i massa sovint acaben malament eh... :( petonets, poeta ^^

Uribetty ha dit...

Carquinyol no sé si la Diada va influir, va ser ben tranquil·la.
Salut!

Déjà vie de ben segur que faré el que dius ;)
Una abraçada!

Lingüista elitista, no cal repetir-ho, oi?
Que vagi bé!

Veig que el poema t'ha tocat, semblarà que sóc dolent, però...és la gràcia de la poesia, no?
Un petó!

Doncs sí que acaben malament Tals, i cal evitar-ho.
Un petó!

efe ha dit...

Molt bo, el poema. I no ha de ser gens fàcil fer un poema sobre aquesta mena de coses.

Felicitacions

millu ha dit...

Tens una gran sensibilitat i molt de coratge per escriure sobre temes tant preocupants! T'admiro company! A mi m'indigna molt aquesta violència de gènere, i em fa renegar de la meva natura com a home.

Saluacions i ànims amb el nou curs!

Uribetty ha dit...

Mercès efe per un comentari d'aquest tipus ;)
Salut i força!

Millu aquests subjectes no són homes, són bèsties :P
Ja faré post explicant el primer dia ;)
Salut!

iruNa ha dit...

Jo crec que ningú s'hauria de trobar amb situacions d'aquestes, però desgraciadament passen més sovint del que pensem!
M'ha agradat molt el poema perquè amb les paraules justes expliques molt, i no calen grans descripcions ni recrear-se en les escenes per entendre el que està passant... els sentiments moltes vegades són més culpidors que les accions!
una abraçada!

Nosotras mismas ha dit...

Aquest post es per llegir-lo amb la calma, així, amb permís, m'ho porto per fer-ho mès tard.

Petons

Uribetty ha dit...

iruNa tal i com dius, és una pena i passa massa sovint, tard o d'hora s'haurà d'arreglar.
Una abraçada!

Nosotras mismas i tant que el pots llegir en calma, només faltaria ;)
Benvinguda(es) al meu petit racó.
Petons.