17 de desembre 2006




Bona nit, alguna paranoia que tinc de tant en tant, aquí la teniu, en forma de vers, tal i com l’acabo d’escriure, sense remirar-la. Salutacions!












Cada cop que ho sento
es posen els pels de punta
no ho puc evitar,
ho intento però no puc,
és impossible,
el cap comença a rodar,
no para, munta cabrioles
que ni jo mateix les faria,
i no para, em posa histèric.
Ja comença a fer por,
i no puc amb aquestes cabrioles,
no, no i no,
em nego a acceptar-les.
Algun dia acabaran,
bé o malament,
però tindran final,
no sé quin, ni quan,
però segur que n’hi haurà.

7 comentaris:

Tals ha dit...

Es pot saber què et passa pel cap, Uribetty? Ets massa!

Uribetty ha dit...

No sé com prednre'm el comentari... Té connotació negativa o positiva?

Tals ha dit...

Jaja ni jo mateixa ho se perquè no se com interpretar el poema..a veure si dones alguna pista

Uribetty ha dit...

Sí és curiós, es pot interpretar de moltes maneres, i donar-li molres voltes. En aquest poema prima la imaginació.
Salutacions.

Tals ha dit...

Llavors, l'"ets massa" del primer comentari es referia a això, bé, poc a poc ens vas complicant les coses, als teus lectors :P
Petons ^^

Tarannà ha dit...

Uribetty, m'he de sumar a la reclamació que fa la Tals demanant alguna pista al voltant del poema o, més concretament, al voltant de les "cabrioles" de què parles. Es podrien interpretar tantes coses! Però com que sé que no ho faràs, doncs au, la imaginació al poder!

Uribetty ha dit...

Semblaré dolent si no dic quines cabrioles passen per el cap en certs moments.
Normalment la poesia no té perquè expressar el que sent l'autor, no té perquè ser veritat. No vull dir ara, que tot el que escric sigui pura fantasia, ni molt menys.
Com molt bé dius Tarannà, imaginació al poder.