Digitalització poètica.

Hem arribat a la digitalització
de la poesia?

Substituirem el paper, el llibre,
la tinta sobre blanc
per el suport digital?

Ficció pictòrica.

Avui sí que faig una petita introducció, primer de tot, ja només queda un examen i la resta han anat bé....màxim suspenc 2, que hi farem...dijous faig l’últim i després unes vacances ben merescudes. En segon lloc i per acabar, com ja veureu el poema és una altra proposta de Relats Conjunts.

Treu el cap de la tela

i mira la realitat, de cop,

veu que no li agrada,

és pitjor del que havia

pogut imaginar mai.

Torna a mirar, i espantat

es diu a si mateix que

prefereix la ficció pictòrica.

De tot una mica.

Ja veieu que últimament no postejo res, però no tinc temps, i aquests dies menys, torno a tenir dos exàmens seguits…així que em tancaré a l’habitació.

Tret d’això en el poema anterior teníeu curiositat per saber que era el cos de la fotografia, en la imatge surt la meva germana, però no digueu res a ningú…que no ho sap i potser s’enfada!

Per no fer un post tant avorrit us deixo amb un vídeo, per matar l’estona, aquest cop la cançó es Wonderwall d’Oasis.

Que vagin bé aquests dies!

Today is gonna be the day
That they're gonna throw it back to you
By now you should've somehow
Realized what you gotta do
I don't believe that anybody
Feels the way I do about you now

Backbeat the word was on the street
That the fire in your heart is out
I'm sure you've heard it all before
But you never really had a doubt
I don't believe that anybody feels
The way I do about you now

And all the roads we have to walk along are winding
And all the lights that lead us there are blinding
There are many things that I would
Like to say to you
I don't know how

Because maybe
You're gonna be the one who saves me ?
And after all
You're my wonderwall

Today was gonna be the day?
But they'll never throw it back to you
By now you should've somehow
Realized what you're not to do
I don't believe that anybody
Feels the way I do
About you now

And all the roads that lead to you were winding
And all the lights that light the way are blinding
There are many things that I would like to say to you
I don't know how

I said maybe
You're gonna be the one who saves me ?
And after all
You're my wonderwall

I said maybe
You're gonna be the one who saves me ?
And after an
You're my wonderwall

Said maybe
You're gonna be the one that saves me
You're gonna be the one that saves me
You're gonna be the one that saves me

Clik.

Instantània captada en la vesprada

d’un estiu calorós.

Imortalització d’un instant

perdut en el temps,

només recuperable, per records.

Instantània captada en la vesprada

guardada en parells de 0’s i 1’s.

Meme.

En Ddriver em va passar aquest meme, vaig dir que el faria el dia que pugués, per sort, avui tinc un moment. Aquí us el deixo.

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
2.3 Equilibri tèrmic. Principi Zero de la Termodinàmica.

2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
La calculadora.

3 - Què ha estat l’últim que has mirat per la televisió?
No ho recordo...fa tant que no la miro...

4 - Sense mirar, quina hora és?
Les 23.05

5 - Ara mira, quina hora és?
23.08

6 - Deixant a un costat l’ordinador, què escoltes?
Foo Fighters, concretament, The pretender.

7 - Quant de temps vas estar fóra el dia que va
s estar més temps al carrer?
Unes 11 hores.

8 - Abans d’estar escrivint al blog, que estaves fent?
Res, mereixo un petit descans.

9 - Què portes posat ara mateix?
Les sabates, uns texans i una samarreta a ratlles.

10 - Vas somiar ahir?
Sí, en la dependència tèrmica.

11 - Quant de temps vas estar rient l’últim cop que vas riure?
Molt...15 minuts!

12 - Què hi ha a les parets de l’habitació on estàs?
Dues senyals, perill obres i prohibit estacionar; un prestatge amb CD’s, prestatges amb llibres i...un ninot de la Penya.

13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Sí...cada cop que agafo el metro.

14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
El codi da Vinci, per criticar i riure’m una estona.

15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia..què compraries?
Una càmera de fotos, i la resta al banc, per estalviar.

16 - Alguna cosa sobre tu:
Independentista, estudiant de química i...no acostumo a parlar de mi.

17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
Ostres es fotut això, diria que res, la política ho és tot.

18 - T’agrada ballar?
Sí, i sense veure alcohol.

19 - Què en penses d’en George Bush?
No entenc el seu cognom...te algun arbust? El cervell potser...

20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
Si ΔG <> aleshores Ona.

21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Dídac, així em volien dir mons pares.

22 - T’agradaria viure a l’estranger?
I tant! No m’ho pensaria gaire.

23 - Què t’agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
Veus Uribetty...sí existeixo.

24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test:

iruNa.

Joana.

Lovesick.

Carquinyol.

Tals.

Kit-Kat

Disculpeu que no postegi.

Toca tornar-se boig.

Aromes.

Flors dibuixades en la fosca de la nit

omplen l’aire, hivernal i fresc,

d’aromes, de carícies i besades.

Aromes.

Fixar la teva olor dolça

en la memòria hivernal i fresca,

d’una fosca nit aflorada.

Vora el pessebre.

Jeu vora el pessebre amb el cap

sobre la molsa, ja assecada,

i en la boca rossega el caganer.

Abans la nit de Santa Llúcia

ja cridava, content i amb un somrís:

“ Mama, quan farem el pessebre?”

Ell il·lusionat ja tenia la carta dels reis,

tenia pensat el menjar per al tió i quina

manta fer servir, per a que estigués calentó.

Dins una caixa.

L’últim adéu, l’etern adéu

gravat amb una llàgrima

sobre una caixa de fusta

de roure, envernissat i brillant,

fent recordar els teus ulls

plorosos.

Aquells ulls plorosos, que,

agafant-me la mà ja s’acomiadaven.

L'últim i etern.

Han fugit amb aquell

etern i últim respir.

Totes aquelles besades,

el sabor dels teus llavis.

Aquelles paraules dolces

xiuxiuejades a cau d’orella.

Les teves carícies quan

posava el meu cap en les

teves sines, per sentir-me protegit.

I ara desprotegit, sol, abandonat,

després d’aquest últim i etern

respir.

Estic viu.

Ja tocava postejar de nou, però tinc excusa i és que avui he tingut un examen d’excel. Els que domineu el tema pensareu “Quina ximpleria, si és molt fàcil!” Bé resulta que a la meva carrera tendeixen a preguntar allò que està perdut en els apunts, així que he preparat a consciencia l’examen.

Després d’excusar-me agrair públicament a en Barbollaire que em passi el premi, així que gracies company!

Com ja sabreu cal passar el premi a 7 persones així que els 7 sou vosaltres, perquè comparteixo opinions, idees, estudis, poesia, emocions i molt més.

Millu

Carquinyol

Tals

Efe

iruNa

Déjà Vie

Neopoeta

L'Anastàsia.

Passeges per casa, amb aquelles sabatilles

de quadres, ja gastades pel temps, com tu,

com mostra ta pell, ja marcada pels anys.

Arrossegues els peus, cansats, sense forces

de continuar aquest llarg trajecte, que sembla

no tenir fi, sembla que ja no puguis descansar.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Dius cada cop que em veus.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Tens la mirada perduda.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Ja no recordes qui ets.

Repeteixes, cada dos

per tres,

que arribi l’Anastàsia.

“Amb lu bonica que és!”

Et mires al mirall, i ja no et reconeixes,

et preguntes qui és aquest estrany,

amb aquests cabells blancs, i tant mal afaitat.

“ Jo sí tinc classe, mira –senyalant les sabatilles

de quadres, ja gastades pel temps, com tu –

aquests mocassins, són fantàstics”

“El pare aprofita una esquerda en aquests bucle infinit

per explicar que amb una pastilleta en tindria prou,

una pastilleta d’aquestes que et donen i s’acaba tot,

i descanses per sempre més. En diu l’Anastàsia.

És ben clar que sap que es refereix a l’eutanàsia.”

Quim Monzó, Mil Cretins.

Little L, Jamiroquai.

Torno a passar per aquí de nou per postejar un vídeo, aquest cop permeteu-me canviar el rock i passar al funk, sí, sí, escolto funk, hauria d’haver nascut fa uns 40 anys per portar pantalons acampanats i camises estrafolàries, però no va ser així. Bromes a banda, us deixo amb una cançó de Jamiroquai, concretament Little L de l’àlbum A funk odyssey.
Espero que us agradi.

There you were freaking out
Trying to get your head around the fact that
Me and you and love is dead
See how I'm trippin' out
'Cos you can't decide
What you really want from me

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"

There you were shouting out
Cranking up your altercations
Getting upset
In your desperation
Screaming and hollerin'
How can this love
Become so paper thin
You're playing so hard to get
You're making me sweat
Just to hold your attention
I can't give you nothin' more
If you ain't givin' nothin' to me

Don't you know that

You make love you, love you baby
With a little "l"
Why does it have to be like this
I can never tell

Seems like you're stepping on the pieces
Of my broken shell
'Cos you make me love you
Love you, with a litlle "l", you know
That's the way you make me love you, yeah

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"...

Infernal.

Bona nit, fa molts dies que no postejo, però com vaig dir en un comentari...he tingut una setmana moguda, examen i després entregar unes pràctiques...i també estudiar. Per sort la setmana està a punt d’acabar i he pogut dedicar una estona a la poesia, així que aquí teniu el poema. Espero que us agradi!

Sortim d’aquest infern que ens fan

anomenar realitat.

Una realitat cruel i pudent, on tot,

està cremat, fos, roent.

Una realitat on els pares maten els fills,

els fills maten els pares.

Un infern on tothom es mata amb tothom,

germans amb germans, un contra un.

Piano.

Tecles d’un piano

ja adormit.

Després de tant de temps

sens usar-lo,

recorda aquelles notes

melòdiques que un dia,

en van eixir.

Mad World

Sembla que faci una eternitat que no faig post i només fa 4 o 5 dies…el cert és que aquests últims dies s’han fet llargs. De tant en tant a un servidor li agafen atacs filosòfics per així dir-ho i posa en qüestió diferents temes de sa vida, aquests dies li ha tocat rebre a la poesia…i perquè? Doncs perquè tinc la sensació que sempre escric el mateix, és un peix mossegant-se la cua, i el cert és que no hi sé com tirar endavant. M’han dit que llegeixi, i això penso fer però a veure si te algun efecte. De mentre un servidor es dedica a qüestionar allò que pot, us deixo amb el vídeo d’una cançó que he descobert fa pocs dies titulada Mad World, de Gary Jules.

All around me are familiar faces
Worn out places, Worn out faces
Bright and early for the daily races
Going nowhere, Going nowhere
Their tears are filling up their glasses
No expression, No expression
Hide my head I want to drown my sorrow
No tomorrow, No tomorrow


And I find it kind of funny, I find it kind of sad
These dreams in which i'm dying, Are the best I've ever had
I find it hard to tell you, I find it hard to take
When people run in circles it's a very very...
Mad World, Mad World


Children waiting for the day they feel good
Happy Birthday, Happy Birthday
And they feel the way that every child should
Sit and listen, Sit and listen
Went to school and I was very nervous
No one knew me, No one knew me
Hello teacher tell me whats my lesson
Look right through me, Look right through me


And I find it kind of funny, I find it kind of sad
These dreams in which i'm dying, Are the best I've ever had
I find it hard to tell you, I find it hard to take
When people run in circles it's a very very...
Mad World, Mad World

Immaterial

Bona nit, com vaig avançar en el darrer post, torno a escriure poesia després d’uns dies de caos, desordre, pressa, nervis, treballs i exàmens, tot això dura des de el divendres passat…Bé no m’enrotllo més i us deixo amb el poema, espero que us agradi. Salut!

Ho sento però em dol

tot el que dius…

Em sento menyspreat,

dissolt, desintegrat,

desaparegut.

Immaterial.

30è Joc Literari.

Bona nit!

Avui el post és una col·laboració amb el 30è joc literari proposat per l’escriptor Jesús M. Tibau. Com podreu veure, aquest joc consisteix en identificar entre 5 o 6 fragments de l’obra Cròniques de la veritat oculta, de Calders. Aquests fragments amagats entre altres, escrits per el propi J.M.Tibau, estan repartits arreu de la catosfera i el joc consisteix en identificar quins són de Calders i quins no, un cop tingueu la solució, la podeu enviar al correu electrònic del company blocaire. Posteriorment amb tots els participants es sortejarà un regal. El fragment proposat és:

"Quina estranya sensació aquesta, la de notar els peus en remull mentre les cames es desinflen."

Avançant el pròxim post, penso escriure un poema, que ja toca, fins la pròxima!

Resisteixo.

Encara estic viu, prometo que quan tingui un moment escric alguna cosa decent, de moment intento entendre els apunts de classe, d’un subjecte ( perquè no pot ser professor ) que no segueix cap mena d’ordre en les explicacions, no apunta formules necessàries per a resoldre problemes, i en aquests en concret, ni els resol, els deixa indicats amb lletres i a córrer. Us deixo amb la demostració de l’equació de Clausius-Clapeyron per a gasos ideals

dP/PdT = ΔH_v/RT² =>

ʃ_P1^P2dP/P = ΔH_v /R ʃ_T1^T2dT/T² =>

ln(P₂/P₁) = ΔH_v/R· (1/T₁-1/T₂)

No hi ha res a fer.

No, no hi ha res a fer.

Sí, i tant, sempre,

per petita que sia, es pot fer

alguna cosa que et salvi.

No, ja no, s’ha acabat.

Ja he tocat fons, i sembla

que ja no en sortiré,

no sé si perquè no puc

o perquè no vull.

No, no hi ha res a fer.