28 de maig 2007

El buit.


Bona nit a tots i totes, tot i que falten pocs dies per els examens finals, ( el dia 5 ) la creació – per dir-ho d’alguna manera – no para, i aquí teniu un exemple. Com sempre, espero que us agradi i comenteu força, ja sabeu que cada comentari és ben rebut i el respondré. Salutacions.


Vull recordar que la realitat és aparença.

Vull recordar que som ampolles

plenes d’aire fresc, mediterrani,

ens enfonsen i surem, ben alt.


En certs moments penses

“que he fet per merèixer això”

No trobes resposta enlloc,

son paraules – penses – en el buit.

24 de maig 2007

Dolça, salada, agra.


Bona nit de nou! Després d’un post esperançador, un poema que no ho és tant. Com sempre i sé que al final ho avorrireu, espero que us agradi i si voleu, comenteu. Salut i força!



Prenc un bany de lluna plena

vora la mar dolça.


Les estrelles d’aigua – ara salada –

acaricien mon rostre.


Tumbat, mirant la mar i

com l’espuma desapareix.


Els records em bombardegen,

ja tenim nou Guernica!


Com l’espuma de la mar

- ja agra – t’envàs.

22 de maig 2007

El meme de les esperances.


Fa uns dies la Joana em va passar un meme, relacionat amb una fotografia i l’esperança, avui que he tingut un bon dia. I a més, temps – 3 hores a la Facultat donen per molt – doncs aquí el teniu, espero que us agradi ja direu la vostra!

Segurament les esperances són una Utopia. Segurament ho són perquè la societat impedeix que puguin ésser veritat. Però tot i això, ajuden a seguir en el dia a dia, a poder llevar-me al matí, i dir-me, estudiaré, aprovaré.

Així que segurament si elaborés una llista de les esperances que tinc, no acabaria mai, seria una llista infinita, però si que puc ressaltar algunes, o aquelles que considero importants, tant per a mi, com per a la societat actual.

Tinc l’esperança que algun dia es toleri la gent immigrant, no la considerin com una colla de paràsits, sinó com quelcom enriquidor en la nostra cultura. Quants d’aquets que ara no toleren la immigració, ho van ser o són descendents d’àrabs? A milers! Quan pararà el racisme? Arribarà algun dia?

Somio en una societat culta, amb la qual es pugui parlar decentment de qualsevol tema, sense acabar com el rosari de l’Aurora. On imperi la lògica, l’experiència, l’enteniment i no la demagògia – fàcil de per sí – la propaganda gratuïta, la ignorància, l’idiotisme, els” tomates i formigues” El que jo anomeno “ La revolució roja i cultural” Roja per la igualtat, una igualtat innassolida entre homes i dones, blancs i negres, alts i baixos, bells i lletjos, joves i vells. Cultural per aparcar la ignorància extrema a la qual està sotmesa aquest país.

Tinc l’esperança, totalment política, d’assolir tots els drets com a nació. Viure en uns Països Catalans, lliures, socials, culturals, ecològics. Somio en poder veure aquest objectiu, l’independència del meu país.

Penso en una societat tolerant – no només amb la immigració – sinó amb allò que és diferent del clàssic, tradicional. Començar a tolerar l’homosexualitat, bisexualitat, les parelles de fet, l’adopció en matrimonis homosexuals, en pares i mares solters/es.

Vull un món on no hi hagi pobresa, ni persones ni països. On no hi hagi fam, on els països subsaharians i no tant saharians, puguin subsistir per els seus propis mitjans, sense explotació, on puguin rebre una educació, on rebin els medicaments necessaris per a viure.

Un món on no hi hagi guerres, conflictes, ni armats ni desarmats. On tot es solucioni amb la paraula, no amb la força.

Unes esperances, d’un jove poeta amateur, romàntic.


Com a bon meme, l'haig de passar a algú, així que com es d'esperances, et toca Tals!

20 de maig 2007

Sense títol.


Bona nit, sóc conscient que porto uns dies sense postejar, però resulta que un subjecte com aquest té poc temps.

S’acosten els exàmens finals i per tant toca estudiar, així que o estic tancat a casa o a la Facultat.

El tema meme i el post de la ignorància els estic preparant, però tardo perquè ho vull fer decentment.

Per acabar, una altra raó per la qual no postejo, la meva estimada inspiració s’ha pres unes vacances, però justificades, m’han editat un poema en una revista de Badalona, així que, es mereix les vacances.

Espero tenir un moment aquesta setmana per postejar alguna cosa. Que vagi bé i salutacions!

16 de maig 2007

2x4


Bona tarda, després d’un dia d’estudi i lectura – ja he acabat el Pèndul de Foucault – postejo aquest poema, curt però potser intens, no ho sé, tal com ha vingut. Ja direu el què. Salutacions!






Vull viatjar a Ginebra

per emborratxar-me amb el nom.

Oblidar-ho tot, ben 8.

Vull quedar-me tot sol.

11 de maig 2007

Tintes fosfòriques.


Bona nit a tots i totes, avui un poema de Badalona, per als que no sigueu d’aquí i potser no sabeu de que va, faré un petit resum. En el maig es celebren les Festes de Maig, ja que St. Anastasi és el patró de la meva ciutat, així que des de fa molts anys es crema un dimoni a la platja, per fer maxar els mal rotllos. Els infants porten els seus dimoniets per a cremar amb el gran. Aquest any el tema del dibuix guanyador ha estat el canvi climàtic. D’aquí us recomano que l’any que ve, assistiu a la cremada, val la pena. Salut!


Un gran cel encès per llums de colors

il·lumina ma ciutat, bella amb costa,

bella amb montanya, ella és bella.


La nit convertida en dia, llums de colors.

La nit convertida en esperança, tot canvia?

La nit convertida en tu, llums en tons ulls.


Mirant al cel ben alt, gaudint dels colors:

verds, vermells, grocs i violetes.

Captivat, totalment, per les formes.


Captivat, totalment, per les flames

d’aquell dimoni; paper i cartró,

que crema – ja era hora! – vora la platja.


Vora la mar, tintada de llums intenses,

focs d’artifici; obra pictòrica marítima.

El canvi climàtic crema, ja era hora!


Abraçats, el teu cap, en la meva espatlla

descansa per mirar el cel pintat, per tintes

fosfòriques, enceses en l’aire fred.


El dimoni ja és confón amb flames

rojes, taronges, calentes, infernals.

Espurnes que estrellen el cel, ja és ataronjat.

09 de maig 2007

Terres ignotes.


Bona nit a tots i totes, després d’uns dies i un post per quedar-me descansat – de tant en tant necessito dir la meva - invito a llegir aquest petit poema. Com sempre faig una petita introducció, avui la faré més llarga, el cert és que publico des de el portàtil i assegut al sofà, a més que he tingut un bon dia i després de mirar fotografies un subjecte ignorant com aquest se’n adona que és com els bon caldos, millora amb el temps, no és broma, no, ni una vacil·lada, però passar de anar rapat a un cabell arrissat i patilles és un canvi notable, així que acabant, us deixo llegir el poema.


Viatges per terres ignotes,

intentant trobar-les totes.

Desinhibir-se d’un lloc cruel,

tot amarg; en lloc hi ha mel.


Terres boscoses

totalment fosques.

Jo versus ella,

natura vella.


Llocs inhòspits, desconeguts,

lluita impotent, home

i natura corromputs.

05 de maig 2007

La ignorància és felicitat.


Hi ha gent que no hauria d’haver nascut mai, dir això és greu, ho sé, ho reconec, però no s’hi pot fer res, així de senzill, subjectes ( no pensants ), com es diu en terminologia blocaire, Trolls. Una colla de zeros i uns, que es dediquen a insultar, en fotre’s del personal, amagant-se rere un nom anònim ( i mai més ben dit ) subjectes que segurament no saben ni qui sóc, però insulten.

Altres que simplement et consideren un…com es diu, a sí! Botifler esquerranós, socialista, desgraciat, idiotitzat i independentista de pa sucat amb oli. Curiosa concepció de l’educació, o millor dit, no saben ni que és, no han nascut amb ella, no la coneixen, saben que existeix?

Individus que, això sí, viuen feliços, idiotitzats, en un món de burros, però no com insult, sinó com a bèstia, que només veuen el que tenen davant, com els cavalls. Individus que encara no han acceptat la seva ignorància, i es dediquen a fotre, molestar, insultar, permeteu-me, donar pel sac. Individus ( per educació, és clar ) que viuen en la seva ignorància desconeguda, per ells, no per mi, els puc veure d’una hora lluny. Trossos de carn amb potes i pel, sense cervell ( important això, sense cervell ).

Per descomptat no vull dir que sigui un subjecte amb una intel·ligència suprema, o sí, de fet he acceptat la meva ignorància, fa temps. Per tant sóc superior a un altre? O som tots iguals? Sé que això es pot contradir amb la meva ideologia però, hi havia un filòsof, Nietzsche crec, no ho recordo bé ( corregiu-me si no és així ), que deia ‘’la democràcia equipara l’imbècil amb l’intelectual’’. Evidentment no ho comparteixo totalment, però si traslladem aquesta afirmació a l’anterior meva ( sóc superior perquè accepto la meva ignorància ) aleshores aquest subjecte feliç, esdevé idiota i per tant inferior? No ho sé, deixeu-me despotricar, però estic fins al serrell ( i això que no en porto ) d’aguantar subjectes d’aquesta mena. M’acabo de convertir en un d’ells? Espero que no, de moment, sé que sóc ignorant, com tots.

Vull estar a casa, tirat pel llit, somiant – com no – com a idealista que sóc, escrivint poemes, poesia amateur, poesia de pa sucat amb oli, no oblidem que per això el blog es diu així.

02 de maig 2007

Kissades.


Bona nit de nou, després d’uns dies sense internet, i escrivint amb narrativa, torno amb la poesia ( amateur, si voleu ). Com llegireu, és un poema bastant peculiar, no per el tema, sinó per el collage. Salutacions.



Entre tantes carícies i besades,

lletres cantades a cau d’orella,

guiades per infinites mirades.


Els teus ulls, verda mar cristal·lina,

ara desitjaria capbussar-m’hi,

uns verds ulls d’una innocent nina.


Els teus llavis, carnosos i rojos,

like an illusion,

harmònica conjunció de cossos.


Les teves mans, tendres i suaus

like the withe porcelain,

carícies sense treva, sense paus.