El dia va començar com sempre, les buit del matí, tothom davant la porta del institut, mig adormits.
- Ets un nena, un marica.
Així començaven els meus matins, aguantant els companys de classe, i escoltant el que deien de mi.
- Saps que la teva mare és una puta? Nena de merda… no facis aquesta cara.
- Jo no faig cares. Però tinc son.
Tothom mirava, rient, divertint-se observant com es reia de mi. En L, estava acompanyat de tota la seva colla, un grup de cinc o sis nois, afegint-hi les xicotes.
Va tocar el timbre per entrar a classe, un petit moment de descans, vaig pujar les escales silenciosament, mirant al terra, sentint-me observat i escoltant les rialles que totes elles es dirigien a mi. No hi podia fer res.
Ara tocava Castellà.
- Romera, a la pizarra. Analiza el poema.
Surto, tranquil·lament, em se tot el temari, de dalt a baix, tots els tipus d’estrofes, sonets, quartets, tercets, cançons; els tipus de rimes, consonant i assonant. Pujo la tarima, observo la classe, L em mira, riu, parla amb els companys i riuen tots de cop. Ha fugit tot del cap, no em queda absolutament res. No contesto. L i el seu company H, riuen junts, i la resta de classe també, no paren, senyalen amb el dit.
- Romera, te lo sabes o no?
- Sí… però ara no ho recordo.
- Fuera de aquí, y ya sabes la nota. Zero, redondito.
Tota la classe explota de nou. Ara sí, ploro, cauen llàgrimes, no les puc parar. És tal la impotència... L’aula calla de cop, i passats uns segons. Una gran explosió, tothom es riu de mi, perquè tinc el meu primer zero, per no haver contestat a la pregunta, per estar plorant.
És l’hora de pati, surto, els meus amics estan malalts. Estic sol, el pitjor que podria passar. S’acosta L, amb la seva xicota, J, i la resta del grup.
- Mira U, tinc novia, que en tens tu?
- No n’has de fer res – contesto mossegant l’entrepà i mirant el terra.
- Mira’m a la cara marieta de merda – es gira mirant els companys, i riuen tots, però no només ells, la resta de gent del voltant.
Poc a poc, es forma un grup de gent, al meu voltant, tot l’institut, tres grups per curs, 30 per classe, quatre cursos. El professor, impassible, mira, i no fa res. Només sap mirar.
- Ja sabem perquè no tens novia – diu mirant-me als ulls, i agafant-me per l’abric – ets una maricón de merda, i aquests no tenen novies, només volen que els follin pel cul.
Aquest és un dels tants matins que passo a l’escola. Ja m’he acostumat, a plorar cada nit, que no es pugui solucionar, ningú, ni pares, ni companys, ni professors. Ploro cada nit, buscant-hi una solució, i en veig una, només una. He començat a creure el que diuen, si ho repeteixen ha de ser veritat. Sóc un nena. Un desgraciat. Un fill de puta.
