Bona nit. Després d’una Diada intensa i llarga, retorno a la poesia. Prefereixo més no fer cap comentari ja que el poema d’avui parla per si sol. Només un petit apunt per a que no patiu, per sort mai he viscut una escena com aquesta i espero no viure-la mai. Salutacions!
Parlava amb ella sota la pluja
asseguts en un banc esmaperdut,
un banc que reflectia
el seu estat d’ànim, totalment
arravatat per la bèstia.
Va entrar a casa amb aquella olor
tant corrent que fa sempre, olor
etílica “barata” i em va mirar,
ulls injectats en sang.
La seva veu tremolava i no era
pas per el fred que patia, podia
notar que estava ben calenta,
encesa per la ràbia plenament
racional que patia.
Un cop al meu costat va agafar-me,
fort per els braços i m’escopí.
Sense poder reaccionar em trobava
en una cantonada, tirada, perduda.
La tremolor de la seva veu va parar
de cop, i va desfer-se en el mar
de llàgrimes que li queia dels ulls.
No va continuar, va acabar diluint-se
en la meva abraçada sincera, intensa.
