Fa uns dies la Joana em va passar un meme, relacionat amb una fotografia i l’esperança, avui que he tingut un bon dia. I a més, temps – 3 hores a la Facultat donen per molt – doncs aquí el teniu, espero que us agradi ja direu la vostra!
Segurament les esperances són una Utopia. Segurament ho són perquè la societat impedeix que puguin ésser veritat. Però tot i això, ajuden a seguir en el dia a dia, a poder llevar-me al matí, i dir-me, estudiaré, aprovaré.
Així que segurament si elaborés una llista de les esperances que tinc, no acabaria mai, seria una llista infinita, però si que puc ressaltar algunes, o aquelles que considero importants, tant per a mi, com per a la societat actual.
Tinc l’esperança que algun dia es toleri la gent immigrant, no la considerin com una colla de paràsits, sinó com quelcom enriquidor en la nostra cultura. Quants d’aquets que ara no toleren la immigració, ho van ser o són descendents d’àrabs? A milers! Quan pararà el racisme? Arribarà algun dia?
Somio en una societat culta, amb la qual es pugui parlar decentment de qualsevol tema, sense acabar com el rosari de l’Aurora. On imperi la lògica, l’experiència, l’enteniment i no la demagògia – fàcil de per sí – la propaganda gratuïta, la ignorància, l’idiotisme, els” tomates i formigues” El que jo anomeno “ La revolució roja i cultural” Roja per la igualtat, una igualtat innassolida entre homes i dones, blancs i negres, alts i baixos, bells i lletjos, joves i vells. Cultural per aparcar la ignorància extrema a la qual està sotmesa aquest país.
Tinc l’esperança, totalment política, d’assolir tots els drets com a nació. Viure en uns Països Catalans, lliures, socials, culturals, ecològics. Somio en poder veure aquest objectiu, l’independència del meu país.
Penso en una societat tolerant – no només amb la immigració – sinó amb allò que és diferent del clàssic, tradicional. Començar a tolerar l’homosexualitat, bisexualitat, les parelles de fet, l’adopció en matrimonis homosexuals, en pares i mares solters/es.
Vull un món on no hi hagi pobresa, ni persones ni països. On no hi hagi fam, on els països subsaharians i no tant saharians, puguin subsistir per els seus propis mitjans, sense explotació, on puguin rebre una educació, on rebin els medicaments necessaris per a viure.
Un món on no hi hagi guerres, conflictes, ni armats ni desarmats. On tot es solucioni amb la paraula, no amb la força.
Unes esperances, d’un jove poeta amateur, romàntic.
Com a bon meme, l'haig de passar a algú, així que com es d'esperances, et toca Tals!
