Bon matí a tots, m’apunto al conjunt de fantasies sexuals blocaires. Així que aquí teniu el meu relat. Com sempre, espero que us agradi.
Havia sortit a tirar les escombraries, i allà, a les fosques la vaig veure, il·luminada per un raig de lluna, blanc com la seva pell. M’hi vaig acostar acariciant-li els cabells.
- Nosaltres dos, tu i jo, sols, ningú més, abraçats i tapats, res més.
Després de recitar aquestes paraules, va inclinar el cap i vaig besar-li el coll, suau, calent.
Imaginant un futur no gaire llunyà, vaig continuar acariciant-li el coll, dibuixava amb el tou dels dits formes sense significat, arreu del coll, els braços, el pit...
- Per contra, del marbre, no és fred, sinó càlid, com les besades de dos amants. Acaricio tota la seda del teu cos, com si d'una serra es tractés: cada vall, cada cim, cada racó.
Ja estava assegut al seu costat, tot i que no sabia qui era, un altre bes, ple de passió i també tendresa. Va mirar-me, i els últims versos, van brollar de la meva boca, desitjosa de més petons, cada un més apassionat que l’anterior.
- Miro els teus ulls, encesos, dos flames de gas, verdes, tendres, desitjoses, d'un bes, senzill, tendre, com el primer, ple de sentiment.
Vaig somriure i ella va imitar el meu gest.
- Què hi fas aquí iruNa ? – vaig preguntar tot estranyat, però amb un somriure.
- Volia que em toques l’aire. He quedat amb en efe...per prendre un cafè, i ha marxat de sobte – va contestar, amb la veu tremolosa.
- Doncs dona, t’invito jo a un cafè, o al que tu vulguis.
- Doncs marxem, el fem a casa teva? – va dir amb un somriure envoltat de picardia.
- Doncs sí, i tant. Visc amb en Tarannà, però...hi passa poc temps a casa, deu tenir muntada una acampada davant la facultat, fa dies que no el veig.
El camí es va fer curt, vam parlar de poques coses, la temperatura no acompanyava tot i que després d’aquell moment al parc, haguéssim desfet tones de glaç.
Dins l’ascensor ja no sabíem on posar-nos, així que, recolzats en un mirall, ens vam besar, apassionadament, desitjosos de fer aquell cafè i treure’ns el fred de la roba.
Tot va anar molt ràpid, de cop, estàvem sobre la taula, la seva camisa descordada, però encara la duia posada, i jo sense samarreta. Els meus llavis recorrien cada vall, cada cim, cada racó. Els seus ulls brillaven, intensos, cridant una treva no volguda, un moment de pau, que no concediria.
Es va escapar de mi, em mirava fixament, recolzada en el marc de la porta, el seu cabell es movia lentament, de cop, sota aquella foscor, es va esmunyir dins l’habitació, i allà hi vaig anar. Em recordava al joc de fet i amagar, però sabia que la meta era fondre’s l’un en l’altre.
Un cop dins l’habitació ens vam tornar a trobar, la vaig acariciar per a tot arreu, de dalt a baix, sentint com s’estremia i respirava a velocitats incognoscibles. Sota el nòrdic vaig desaparèixer. Volia que el temps no continués, però al sortir d’aquella caverna fosca vaig contemplar que el temps havia passat, i no breument.
Em va mirar – si les mirades matessin...estaria al paradís, vaig pensar – i sense fer res, va desaparèixer, no aconseguia saber on era, no la trobava, però de cop ho vaig saber. No aconseguia trobar un sol instant de raó i va aconseguir que em fongués.
Va sortir i en aquell moment vam descobrir que l’àlgebra bàsica és pura fantasia, un més un, no és dos, sinó continua essent u, una suma inexpressable.
Un cop fosos de plaer, havien passat unes tres hores ben bones, quan vaig sentir que s’obria la porta. Aquella veu la vaig reconèixer de cop, era en Tarannà. La iruNa dormia i de sobte ell es va presentar a la porta de l’habitació.
