Bona nit! Torno a donar senyals de vida tot i que la que tinc està fotuda, semblo el pupes i fa dos dies que em fa mal la planta del peu...coses rares, si expliqués necessitaria dies per acabar...Com ja és costum i dubto que canviï us deixo el poema amb un petit canvi en l’estructura, així que espero que en gaudiu!
Has fotut el camp i el cert és
que no em fot pas.
Encara ara recordo els petons
amb regust a sal marina.
Encara ara recordo les teves
cames daurades al sol.
El teu cos ben camuflat entre
l’arena blanca i fina.
Rialles innocents d’una jove
bella, senzilla i adolescent.
Ja fa anys i panys d’això
però el record resta ben viu.
Aquella primer besada
d’uns llavis tremolosos;
els teus i els meus.
8 comentaris:
Serà que els bon records sempre queden?
Bona setmana i cuida't el peu! ...Un massatge? ;)))
Caram! Un químic poeta! A propòsit, he vist que entre els teus llibres preferits hi ha "Si menges una llimona sense fer ganyotes", jo l'he acabat just avui! I comparteixo la teva opinió!
Ja pots estar segur que visitaré el teu blog amb freqüència!
Joana doncs no sé si és el que queda, com a mínim és el més favorable i desitjat. Avui el peu ja està millor ;9
Un abraçada!
Benvinguda lingüista elitista! Doncs sí que el llibre és bo.
També visitaré el teu bloc!
Ens llegim!
Company! Espero que aquest mal al peu no sigui un peu d'atleta... perquè jo vaig tenir un i no és massa agradable... :S
Molt maco el poema, ple de nostàlgia. :-)
Millu per sort no ho és...jo també en vaig tenir un i com dius no és agradable i més si la dermatologa no el diagnostica a temps...
He intenat que el poema estigues ple de nostalgia ;)
Salut company!
i pq no mires al teu voltat potser en trobaras alguna altre q algun dia et tornara a er recordar.
Ja ho diu el gran Fito: cuanto más tratas de olvidarlo con más fuerza lo recuerdas. Un petonet, poeta ^^
Déjà vie és un bon consell, el tindré en compte ;)
Una abraçada!
Tals el gran Fito te raó,totalment d'acord!
Un petó!
Publica un comentari a l'entrada