19 de novembre 2006




Aquí presento el tercer poema del bloc. No sé que dir en aquesta introducció tant típica dels poemes, només dir que espero, com sempre, que agradi.








Comença i no acaba,
no acaba mai,
segueix, sens parar
es converteix en una rutina,
odiosa però amiga.
M’omplo d’aigua, tèbia,
com les llàgrimes,
aigua de mar,
tèbia i salada,
seca al paladar.
I com un vaixell de paper
m’enfonso, poc a poc,
sense control.
Com una nau sense timó,
millor dit, sense timoner.
Espero, sense ànims,
el final, tocar fons,
la terra molla i freda
de les profunditats
de...l’oceà.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

A vegades tocar fons ens ajuda a tornar a pujar a la superfície, a més, si sempre naveguessim en un mar tranquil, no tindria cap valor aquesta tranquil·litat, ni la bellesa d'una posta de sol. Salut!

Uribetty ha dit...

Sí que ajuda, però quan no arriva mai el fons, desitges que acabi d'un cop. Ràpid, sec. I més si tens la sensació que de tant en tant les coses no van com voldries.
Força amiga Tals!

Anònim ha dit...

Ànims, Uribetty, ja veuràs com les coses aniran bé, darrera la tempesta sempre ve la calma. Salut i força!

Barbollaire ha dit...

Company, la vida té més de muntanya rusa, o de mar encrespada, que de plana verda i bucòlica.
Algú va dir un cop, més o menys:
"Si el problema té solució, per què en hem de planyer?.
I si no en té, per què ens hem de planyer?"
Fàcil de dir. Dificil de portar a la pràctica.
Tot ens deixa marca i hem d'aconseguir apendre d'aquest sotracs.

Salut, company

Anònim ha dit...

També se n'aprèn, de les capbussades cap a les profunditats de l'oceà. De tant en tant aquestes davallades ens fan valorar més el panorama que hi ha a la superfície. Altrament, moltes coses passarien desapercebudes, com ara la posta de sol de què parla Tals. A més, com que sempre tenim tendència a surar, no cal amoinar-se més del compte! Tard o d'hora s'acaba recuperant el timó.
Cuidi's!

Anònim ha dit...

Contesto per ordre, Barbollaire com dius és molt fàcil de dir, però massa complicat per fer-ho, i això que ho intento. també crec que tot ens deixa marca i que, això segur, aprendré dels sotracts, que depèn de com ho miri, en són molts.

Tarannà esperp que sí tinguem tendència a surar i poder recuperar el timó, que sembla haver desaparegut.
Gràcies pels comentaris a tots tres, Tals, Barbollaire i Tarannà.

Anònim ha dit...

A vegades tendim a pensar que estem al fons però si mirem les coses des d'un altra perspectiva ens adonem de q no... hi ha situacions que semblen molt negatives però al final t'adones que t'han aportat coses molt positives... intenta deixar que passi el temps.. que és el que ho arregla tot

Anònim ha dit...

Et contesto Nugga, sí que potser aquest ''mal trangol'' m'aporta, més coses positives que no pas negatives, però no sé per què, segurament, perquè, com diu en Tarannà, no he surat, no en puc veure les conseqüències positives.
Salut

Anònim ha dit...

Pa sucat amb uri:
Sembla ahir que va començar aquest blog, encara recordo el meu reflexe a la pantalla amb cara de sorprès i il·lusionat llegint el primer comentari quan aquest blog encara pertanyia a blocat, podem dir que aquest blog ja no és de pa sucat amb oli, sinó d'un pa sucat i impregnat totalment d'uri.

De ben segur, puc dir: si tot ho saps dur tan bé i i li fiques tant entusiasme com a aquest blog que ja s'ha convertit en un petit bressol de poesia i opinió per a tots els que el llegim, no podràs continuar enfonsant-te gaire més.

Del teu amic: desperado sempre "a viernes noche".

Salut i força al canut!!!

Uribetty ha dit...

Amic lingua-man escuela internacional de idiomas. Mentre et contesto l’assistent de word, el clip, em mira d’una manera insinuant, no sé que deu pensar. Bromes a part, m’agrada que diguis que el bloc està totalment impregnat d’uri, així continuarà essent meu.
És veritat que no podré continuar enfonsant-me, però això sempre ens passa, i ara per ara, sembla que torno a surar com diu el company Tarannà.
Estic content que creguis que és un petit bressol d’opinió i poesia, espero que continuï creixent.
Gràcies per el comentari, ara et toca a tu a obrir un bloc lingua-man.
Fins la pròxima amb gust de Guiness.
Salut i força al canut!