27 de desembre 2007

Vora el pessebre.


Jeu vora el pessebre amb el cap

sobre la molsa, ja assecada,

i en la boca rossega el caganer.


Abans la nit de Santa Llúcia

ja cridava, content i amb un somrís:

“ Mama, quan farem el pessebre?”


Ell il·lusionat ja tenia la carta dels reis,

tenia pensat el menjar per al tió i quina

manta fer servir, per a que estigués calentó.

23 de desembre 2007

Dins una caixa.


L’últim adéu, l’etern adéu

gravat amb una llàgrima

sobre una caixa de fusta

de roure, envernissat i brillant,

fent recordar els teus ulls

plorosos.


Aquells ulls plorosos, que,

agafant-me la mà ja s’acomiadaven.

17 de desembre 2007

L'últim i etern.



Han fugit amb aquell

etern i últim respir.


Totes aquelles besades,

el sabor dels teus llavis.


Aquelles paraules dolces

xiuxiuejades a cau d’orella.


Les teves carícies quan

posava el meu cap en les

teves sines, per sentir-me protegit.


I ara desprotegit, sol, abandonat,

després d’aquest últim i etern

respir.

12 de desembre 2007

Estic viu.

Ja tocava postejar de nou, però tinc excusa i és que avui he tingut un examen d’excel. Els que domineu el tema pensareu “Quina ximpleria, si és molt fàcil!” Bé resulta que a la meva carrera tendeixen a preguntar allò que està perdut en els apunts, així que he preparat a consciencia l’examen.

Després d’excusar-me agrair públicament a en Barbollaire que em passi el premi, així que gracies company!

Com ja sabreu cal passar el premi a 7 persones així que els 7 sou vosaltres, perquè comparteixo opinions, idees, estudis, poesia, emocions i molt més.

Millu

Carquinyol

Tals

Efe

iruNa

Déjà Vie

Neopoeta

05 de desembre 2007

L'Anastàsia.


Passeges per casa, amb aquelles sabatilles

de quadres, ja gastades pel temps, com tu,

com mostra ta pell, ja marcada pels anys.


Arrossegues els peus, cansats, sense forces

de continuar aquest llarg trajecte, que sembla

no tenir fi, sembla que ja no puguis descansar.


“Qui ets, qui és ton pare?”

Dius cada cop que em veus.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Tens la mirada perduda.

“Qui ets, qui és ton pare?”

Ja no recordes qui ets.


Repeteixes, cada dos

per tres,

que arribi l’Anastàsia.

“Amb lu bonica que és!”


Et mires al mirall, i ja no et reconeixes,

et preguntes qui és aquest estrany,

amb aquests cabells blancs, i tant mal afaitat.


“ Jo sí tinc classe, mira –senyalant les sabatilles

de quadres, ja gastades pel temps, com tu –

aquests mocassins, són fantàstics”



“El pare aprofita una esquerda en aquests bucle infinit

per explicar que amb una pastilleta en tindria prou,

una pastilleta d’aquestes que et donen i s’acaba tot,

i descanses per sempre més. En diu l’Anastàsia.

És ben clar que sap que es refereix a l’eutanàsia.”

Quim Monzó, Mil Cretins.

04 de desembre 2007

Little L, Jamiroquai.

Torno a passar per aquí de nou per postejar un vídeo, aquest cop permeteu-me canviar el rock i passar al funk, sí, sí, escolto funk, hauria d’haver nascut fa uns 40 anys per portar pantalons acampanats i camises estrafolàries, però no va ser així. Bromes a banda, us deixo amb una cançó de Jamiroquai, concretament Little L de l’àlbum A funk odyssey.
Espero que us agradi.




There you were freaking out
Trying to get your head around the fact that
Me and you and love is dead
See how I'm trippin' out
'Cos you can't decide
What you really want from me

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"

There you were shouting out
Cranking up your altercations
Getting upset
In your desperation
Screaming and hollerin'
How can this love
Become so paper thin
You're playing so hard to get
You're making me sweat
Just to hold your attention
I can't give you nothin' more
If you ain't givin' nothin' to me

Don't you know that

You make love you, love you baby
With a little "l"
Why does it have to be like this
I can never tell

Seems like you're stepping on the pieces
Of my broken shell
'Cos you make me love you
Love you, with a litlle "l", you know
That's the way you make me love you, yeah

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"

Why does it have to be like this
I can never tell
'Cos you make me love you, love you, baby
With a little "l"...