30 de març 2007

Ja no et tindré.


Bona nit a tots i totes, avui poema nou, després d’una tarda de sexe-químic, el contrari. espero que tot i les lletres següents, el poema us agradi, i tant de bo, us captivi.



Sé, ara, que no et tindré

mai més, ja no podré

xerrar o besar-te,

pensar o mirar-te.


Cada moment que passo,

inacabable, sembla en va.

Moments basats en simples

suposicions, esperances,

en va, inacabables.


Vull restar impassible,

objectiu quasi impossible,

en la foscor de la nit,

tenebres dels meus malsons.


No vull ser un amic,

no m’ho diguis, per favor,

diguem, el contrari,

‘’ T’odio, òdiem per fer-ho’’


Fes-ho, per favor, així,

acaba-ho així, ràpid,

indolor, incolor.

T’odiaré, per fer d’un plaer,

un joc salvatge, ferotge.


No em parlis si no vols,

no facis creure el que no vols.

Ves-t’en, marxa, ara, ara,

ho has aconseguit.

No t’estimo,

T’odio.

29 de març 2007

Sexe entre matrassos i provetes.


Bona tarda a tots i totes, avui un post com alguns dels anteriors, com podeu veure, no és poesia, així trenco una mica la monotonia dels últims posts. Com sempre, espero que us agradi i vulgueu ser una mica més químics.

Sortia del Metro a les 9, mig adormit, no podia més. M’havia llevat a les sis, i un moment després m’estava fotent de fred a la dutxa. Ara davant la Facultat, avui toca pràctiques, la primera és un pet, separar aigua i alcohol…

Entro dins el laboratori, fot més fred que a la dutxa, per sort hi ha quelcom que canvia, la companya, una noia pèl-roja, més baixa que jo. Vesteix un jersei de coll alt, i uns pantalons ben estrets – com una botifarra penso, ai quina botifarra! Ens presentem, és el primer cop que ens veiem. És diu Carla.

- T’has llegit el procediment? – pregunta amb un somriure, d’orella a orella, mentre rossega la punta – la punta…- del bolígraf.

- Sí, sí ho he fet, no sembla difícil. Recordo que la vaig fer uns anys abans, de fet, no ho és – vaig dir, mirant aquell bolígraf, i el coll del jersei que ja estava baixat, es notava que feia calor.

Vam començar a muntar la pràctica, el termòmetre marcava 19ºC o 292 K i el vas de precipitats no marcava ni 20, faltaven uns 70 graus per a bullir…m’hi hauria d’acostar, al vas, així s’escalfaria més ràpid.

De cop la Carla diu, ‘’Tinc calor, Oi que en fa? ‘’ i es treu la bata blanca, un blanc nuclear, i descobreix sota el jersei, una camisa, oberta amb un escot, de forma exponencial. Dic que sí fa calor, i ella somriu, s’acosta i em diu a cau d’orella.

- Molta, ni t’imagines…- va dir mentre queia el bolígraf, sobre les meves cames – i encara ha de bullir l’alcohol.

- Doncs sí…encara falta i no podem comparar amb ningú…estem sols, així que…

Vaig callar de cop, m’havia mossegat l’orella, ara si que el termòmetre marcava 100ºC, o 373 K. En un moment estàvem tirats per el terra, fred, glaçat, però ja ens vam ocupar d’escalfar-lo. Ulleres fora, bata també. Comença a recórrer tot el meu cos, cada pam, notant com el termòmetre no marca 100ºC sinó uns 1000, 1273 K, continua amb els seus llavis per a tot el cos, el tou dels dits, la llengua, fins a tornar a mossegar el bolígraf – aiiii el bolígraf, aiiii!

De sobte em giro sobre ella, començo a calcular concentracions, a prendre mostres experimentals, de cada racó, per evitar l’error temut – el dels químics. Miro els seus ulls, blaus, desitjosos de continuar, repassar els càlculs de les dues funcions exponencials.

Entre tubs d’assaig i provetes, matrassos i varetes, àcids i bases, alcohols, òxids, encenedors i destil·ladors, el meu cos es dilueix en els seu, com el sucre en l’aigua, quina dilució tant dolça. Aixeco el cap, i miro l’experiment, 98ºC, ja s’ha evaporat i condensat l’alcohol. Li miro els ulls, i dic, canvio el matràs, no marxis. Sento que m’agafa, no vol que marxi, però ho faig, m’acosto al matràs, el canvio, ara caurà l’aigua poc a poc.

Miro a baix, als peus, i trobo la Clara agafant la vareta de vidre, el termòmetre, comença a pujar, ràpidament, 100ºC. L’aigua comença a caure al matràs, molt a poc a poc. Tots els moviments van d’acord amb el termòmetre, la vareta, l’aigua, lentament, comença a precipitar, una gota, dos gotes, tres…

La miro fixament als ulls, els hi puc llegir, diuen que acabi de precipitar l’aigua, ho desitja, ho vol, ho aconsegueix, el matràs acaba ben ple, com mai. No s’acaba, continua mirant-me, sense parar, així evaporarem el vidre. Així que em disposo a fer-ho, tornem al terra, un altre cop fred, glaçat, 0 K – ja me trobat el 0 absolut!

La Clara m’acaricia, somriu i em disposo a introduir el termòmetre dins l'altre matràs per comprovar la temperatura. El vidre es desfarà aviat, moviments lents i forts, intentant barrejar la dissolució fins l’infinit, l’espai intemporal, això és, un espai intemporal. Ulls desitjosos, mirades encantades, dissolucions extremes, fusions. Els ulls brillen com dos flames del ‘’camping gas’’, el vidre es desfà, i amb ell la Clara, desitjosa d’una altra pràctica, com jo, esperant la següent.

No penso oblidar aquesta magnífica pràctica, el cert és que segurament la ginebra escalfada produeix aquests afectes.

22 de març 2007

Relats conjunts.


Bona nit de nou, aquí teniu la meva proposta dels Relats conjunts, la imatge com podeu veure és…fosca i ‘’desesperada’’ així que m’ha inspirat el següent poema, com ja és costum, espero que us agradi.



La desesperació és:

irracionalitat magna.

Impotència, tristesa,

solitud i feblesa.


Regust insuportable

fred i fèrric

que recórrer tot el cos

fins als llocs més inhòspits.


Pell blanca i insensible

com si de guix tractés.

Rostre i ulls freds

com si de glaç tractés.


La pèrdua d’un fill

ens torna naturals,

així som un perill

totalment irracionals.

19 de març 2007

Poesia és...


Bon vespre a tots i totes, de nou un altre poema, com veureu, canvia una mica la temàtica, la poesia és aquest cop, espero, com no, que us agradi i comenteu tant com vulgueu. Una salutació.


El poeta escriu

negre sobre blanc,

diferents significants

amb petits significats.


La poesia és interpretació,

subjectivitat, fora objectivitat!

Poesia són substantius i adjectius

totalment – oh, un adverbi! –


Tu, bell amic o amiga.

Tu, lector, ets el mestre,

l’intèrpreta, l’adjectiu

dels meus joves versos.


Tu, bell lector, els llegeixes

i els interpretes, no llegint-me,

sinó llegint-te.

Les teves emocions, pensaments,

la semblança entre

tu i jo.

17 de març 2007

Fàbrica




Bona nit, avui un poema una mica diferent, molt diferent, el primer que és així, espero que la lletra no sigui un inconvenient. Salut!

11 de març 2007

365


Bona nit a tots i totes, nou poema, una mica variat respecte l’anterior, seria molt monòton sempre igual, així que, com ja és costum, espero que us agradi i una salutació!


365 dies

centenars de besades

milers de carícies

infinites mirades.


Dos cossos junts

ben abraçats

es miren sens parar

s’estimen.


Mirades amb espurnes

plenes de foc ben roig,

il·luminant un camí

ple d’esperances.



05 de març 2007

Tempus fuguit.


Bona nit a tots i totes de nou, després d’uns dies sense poesia, aquí en teniu un de nou, notareu que és insistent en el temps, però últimament passegen per el cap diferents records, especialment si escolto ‘’Another day in Paradise’’ de Phill Collins, escolteu-la si podeu.






Contemplo la mar

assegut sobre l’arena

ben calenta,

pel suau sol

de primavera.


Prenent l’arena

entre els dits, i,

deixant-la caure

al buit, com si fos

un rellotge d’arena.


Grans de sorra

daurats als Sol,

petits fars

il·luminant la platja

extensa i llarga.


El temps passa

sens parar,

fugint de nosaltres,

esquivant-nos

i rient-se.

01 de març 2007

Opinió? Sí, la fatxa


Benvinguts a tots, al nou pseudo-estat del benestar, la democràcia espanyola. Amb aquest post no vull pas criticar el sistema espanyol, no vull pas que em caigui un puro, tot i que no seria el primer, d’això va aquest post, de la nova llibertat d’expressió en l’Estat Espanyol.

Com sabem tots, hi ha alguns casos en que s’ha prohibit, censurat o querellat la llibertat d’expressió. fins fa res teníem el cas d’Oleguer, el més recent, però n’hi ha d’altres, com és Pepe Rubianes, Iu Forn, o el propi De Jauna Chaos entre altres, com és el cas de la TVE, en el programa de J. Quintero.

El cas que em va cridar més l’atenció, va ser el d’en P. Rubianes, una denuncia per a criticar la unitat d’espanya. En el meus pocs coneixements, cagar-se en la unitat no són pas injuries contra un país, sinó criticar una concepció d’un país. Existeix l’Espanya plural, federal, republicana, i algunes més. Clar que els demandants són una colla de fatxes, però el pitjor és la multa, cosa que dona a entendre que el poder judicial no és pas imparcial, sinó que comparteixen la concepció de la unitat, deu ser que troben a faltar ‘’El ausente’’ i les fotografies sobre la pissarra acompanyada d’en Pacu.

El cas De Juana Chaos, un altre que no acabo d’entendre, per sort ara li han reduït la pena, que encara és incomprensible. Sabem que aquest etarra va matar a 25 persones, i com a assassí, ja va complir la condemna per els assassinats, però després d’unes cartes de pura i simple opinió, el tanquen 12 anys. Es pot condemnar un home per unes cartes d’opinió? Ho dubto.

Alguns altres temes que no acabo d’entendre d’aquest pseudo-estat del benestar és el tema dels presos bascos. Tot pres te dret a residir prop de la seva ciutat on hi hagi familiars pròxims, en el cas dels presos bascos – parlo dels terroristes – no és així, hi ha etarres empresonats a França, Andalusia, Madrid. Teòricament aquests han d’estar prop de casa, i no és així.

Així que com Oleguer i Rubianes, poso en dubte l’Estat del Benestar Espanyol i em cago en la unitat d’Eppaña, per que no crec en ella sinó en un altre tipus, una on Catalunya sigui un país independent, igual que Euskadi. També em cago en l’article 8 de la Constitució, sí, exacte, el dret a l’autodeterminació el pot escollit qualsevol nació, i un article bèl·lic i escrit per una colla de franquistes mal parits, no ho pot evitar.

Sembla que el fill de puta de la foto encara és viu.